Vicent Sanchís

La política espanyola –també la catalana, que en part n’era filla– del segle XX s’explica en part, en gran part, per l’odi entre faccions. I la d’abans també. I encara la de molt abans. Fins i tot el nom política no era sovint més que una excusa per justificar dominis i hegemonies entre odis. Odis entre classes i odis també entre famílies o ètnies. Això pot servir per entendre els episodis més dramàtics de la darrera guerra dita equivocadament civil. L’estesa va ser dramàtica. Una altra cosa és espigolar qui odiava més, qui tenia més culpa o qui tenia més força. Entre odis, la força resulta determinant. La força de la violència. Tot això en una societat més instruïda, més cultivada, més rica i més digna, també en part més lliure, podria haver quedat enrere. Però no és així. Hi ha odi de classe en les victòries i els comportaments del Partit Popular a Espanya. I n’hi ha també en aquells que, en nom de la “nova política”, només aspiren a arrasar el PP. És l’espanyola una societat d’odis que calcinen i que mai no se superen? Això sembla. Per això resulta tan grotesc que polítics, periodistes i personatges de les més altes institucions hagin definit la immensa xiulada a l’himne espanyol de dissabte com una exhibició d’odi. Odi? Allò era discrepància contra la imposició. Festa dels dèbils. Reacció davant la prepotència. Odi? L’odi ha vingut després per part dels que sempre s’han sentit més forts. Que a Espanya, siguin els uns o els altres, segons els moments, són els que més odien.