Xevi Xirgu

Mare de Déu, quin ridícul. Quin ridícul monumental, ahir a la tarda, la roda de premsa de la Comissió Estatal Contra la Violència, el Racisme i la Xenofòbia. Després de set hores de reunió i, segons ells, d’una profunda anàlisi de la xiulada de dissabte passat al Camp Nou, van acabar fent un ridí- cul escandalós. Com que no es van poder agafar enlloc (algun periodista els va recordar que judicialment una xiulada al rei ja va acabar en res el 2009), ara obriran una caça de bruixes ridícula perquè no poden fer marxa enrere. S’han posat en un embolic i no saben com sortir-se’n, i ara provaran com sigui a veure si administrativament hi poden fer alguna cosa. I saben què és el que aconseguiran? Doncs fer un ridícul encara més gran. O és que no s’hi van fixar, ahir, en el que deien? En la posada en escena? En el reguitzell de raonaments jurídics que van deixar anar en la roda de premsa? Semblava un judici sumaríssim del Tribunal de Drets Humans. Jo, si fos d’un mitjà de comunicació estranger, d’aquests que potser encara no tenen clar que la xiulada no era res més que una manera d’expressar el malestar de molta gent davant el poc respecte que ens té l’Estat, ahir m’hauria quedat clar. En sentir parlar, amb aquell to inquisitorial, de “la introducción de elementos prohibidos y peligrosos en el campo” (ho sento, ho he d’escriure en castellà), i de “los instrumentos utilitzados para llevar a cabo la ofensa”, coi, semblava que parlaven d’armes de foc. I no. Parlaven d’un xiulet. D’un xiulet! Sentir expressions com ara “extrema gravedad”, “respeto a la convivencia”, “respeto a la carta olímpica” i saber que l’arma que ha perpetrat el delicte és un xiulet, no m’ho negaran, fa riure. I els que no en dúiem i vam xiular amb els dits, què passa? Que tenim un “instrumento prohibido y peligroso” al capdavall de la mà? Els dits? Un tip de riure. I el que en fa encara més és que siguin ells que ens vinguin a explicar que “el futbol no és política”. Ridícul.