Transvasament polític

La Vanguardia en català | 02/07/2015 - 01:27h


Kepa Aulestia


En quatre anys dos fenòmens socials –el 15-M i les plataformes antidesnonaments, d’una banda, i les convocatòries pro­mogudes per l’Assemblea Nacional Ca­talana i Òmnium Cultural, de l’altra– han qüestionat el paradigma de separació entre societat política i societat civil irrompent en l’àmbit del poder institucional. La crítica oberta dels primers a la política ­partidària i el seu qüestio­nament més indirecte per part dels segons ha fet forat en un canvi que semblava impensable. Recordeu que les eleccions locals i auto­nòmiques del 2011 van deixar en no res les acampades dels qui no se sentien representats i van donar una gran victòria al Partit Popular com a preludi de la majoria absoluta que Mariano Rajoy obtindria al novembre, tot a costa dels contratemps so­cialistes. Per la seva banda, l’efervescència sobiranista a Catalunya generava reajustaments partidaris que semblava que es limitaven a re­legar el PSC a un pla molt ­secundari, i a l’auge d’ERC a costa de CiU. Fins que en el tram final les iniciatives que suposadament partien de la societat civil han anat colonitzant la societat política. Més a causa de les flaqueses de la trama partidària que de les virtuts de la innocència civil.

La societat política es mostra especialment ara com a espai de supervi­vència. Els verbs guanyar, vèncer o triomfar tenen un sinònim comú, que és so­breviure. La refundació de Convergència Democràtica de Catalunya podia ser una idea fa un any i ara és ­només una necessitat ansiosa. La dispo­sició que ha mostrat Artur Mas perquè ­siguin “persones de la societat civil” les que formin la llista única que fins abans-d’ahir era la del president no és tant un acte de generositat com de desafiament polític. L’actitud d’ICV oferint-se a Podem per aconseguir que el panorama català canviï de color propicia un escenari interessant, en el qual el sobiranisme podria quedar frenat pels qui no volen una Catalunya independent en mans de Colau. Però reflecteix també el desbordament de tota una era en què la democràcia s’ha percebut com a simple sistema de partits.

La pregunta que es fa molta gent és si el que ve serà millor o no. Si per “millor” s’entén una manera més honesta i desinteressada d’assumir les responsabilitats públiques, potser sí. Però l’honestedat i el desinterès no només han d’impedir el malbaratament i el suborn. Perquè una gestió no serà mai honesta si no acon­segueix ser eficaç a l’hora d’aturar els problemes que assenyala, ni serà desin­teressada mentre la defensa dels pos­tulats propis prevalgui respecte a la seva solució real. Si per millor s’entén una manera més autèntica de representar la identitat col·lectiva i menys subjecta a condicionaments polítics o econòmics aliens, al capdvadall el dret a la independència, podem pensar el pitjor.

Concebre la pluralitat en què es mostra aquesta identitat com un estadi històric és tant com provocar una falla democrà­tica. No és un risc, sinó l’objectiu que ­persegueixen els qui intenten ampliar l’espectre de la comunitat en marxa apel·lant al dret a decidir com un principi de llibertat, quan en realitat aspiren a un Estat propi reduccionista.

És la societat civil la que reclama ser protagonista i pretén ser influent davant la societat política? O bé es tracta de la suma de ciutadans que demanen el seu propi paper no en la societat ­civil sinó en la política? Passa també allò primer, però preval això segon. És un cas de transvasament de gent que aflora a la política en nom de la societat civil, o si més no dient que en procedeix, tot fent fora de les ins­titucions aquell altre perfil partidari més clàssic. La política convencional havia deixat flancs febles perquè estava anquilosada; flancs que han propiciat l’emergència de noves opcions. Però funcionava sobre regles taxades quant a les majories i les minories.

Tanmateix, la condemna general d’un model opac, caduc i propens a la corrupció podria donar lloc a l’assentament d’un altre d’alternatiu basat en la innocència primigènia i en la possessió de la ­veritat moral, de manera que ni tots els vots ni tots els escons no valdrien el mateix. Les normes legals i les resolucions institucionals es tornen especialment contingents quan des de la tribuna parlamentària o des del ­govern d’una administració es reivindiquen mobilitzacions de tota mena com a fonts de legitimitat i se sublimen “les diferents formes de lluita”. La societat civil organitzada entorn del sobiranisme català, d’una banda, i a la contestació social per l’altra, desbaraten la sopa de sigles heretada de la transició fent-se política. El nou temps es podria tornar vell en un tres i no res.