Mentides d'Estat

La Vanguardia en català | 02/09/2015 - 00:00h


Salvador Cardús i Ros


Cal estar sempre atents i aprendre dels adversaris, tant si són competidors polítics, rivals artístics o contradictors intel·lectuals. Per això, vaig prendre bona nota de l'escrit que José Antonio Zarzalejos va publicar a primers d'agost d'ara fa un any: "Què cony és la UDEF? L'Estat, senyor Pujol". Amb una claredat digna d'agrair, l'autor del comentari explicava amb tota exactitud com procedeix l'Estat en general, i en particular, què va fer en el cas Pujol. La conclusió era que si Pujol s'hagués mantingut en l'ambigüitat de la "puta i la Ramoneta", sense adoptar una posició contrària a la integritat d'Espanya, la suposada informació de què disposava l'Estat s'hauria quedat al calaix del ministre de l'Interior. A més, literalment, escrivia: "Si l'Estat ha pogut contenir Pujol, també podrà fer-ho amb altres". I encara advertia que per encarar-se a l'Estat cal ser una rèplica de sant Lluís Gonzaga, i deia per acabar: "Si no, l'Estat es comportarà -en legítima defensa­- com ho ha fet amb Jordi Pujol, que ara ja sap què és la UDEF".

Zarzalejos té raó. L'Estat té una gran capacitat de pressió quan revela -o fa creure que revela- secrets que els seus aparells policials i d'intel·ligència són capaços de descobrir o, com s'ha vist en altres ocasions, d'inventar. Però encara és més poderós quan la coacció l'exerceix callant i, amb aquest silenci, manté la lleialtat dels que es podrien sentir amenaçats. Pujol, segons Zarzalejos avisat prèviament, va "confessar" per, autoliquidant-se, intentar desactivar -inútilment- l'amenaça. D'altres, bons coneixedors de com les gasta l'Estat, i potser amb més secrets per protegir, no tenen cap intenció de provocar-lo i han optat per desfer-se de les seves antigues lleialtats amb la part que els és inofensiva.

Ara bé, si Zarzalejos té raó, quin sentit té sostenir la idea que el partit d'Artur Mas, i ell mateix, s'han embolicat amb la bandera de la independència per amagar-se d'unes hipotètiques pràctiques de finançament il·lícit? Certament, no estic parlant dels fets, dels quals han de donar compte el mateix partit i, finalment, els jutges. Em refereixo als arguments. I, pel que es veu, sembla clar que el compro-mís de CDC i Artur Mas amb la in­dependència de Catalunya -i de tota la resta que s'hi apunti- porta a tot el contrari del que se sustenta. És a dir, els ha portat a assumir els riscos que comporta encarar-se a un Estat que fa servir tots els seus recursos en defensa pròpia de ­manera "legítima"... o no tant. I d'aquests riscos en té bona constància el partit que governa actualment la Generalitat de ­Catalunya, però també comparteixen el temor a ser amenaçats per l'Estat els ­empresaris i professionals que com­­­par­teixen l'aspiració a una Catalunya independent.

En aquesta mateixa línia dels arguments absurds hi ha els que vinculen la independència política amb aïllament econòmic o social. És sorprenent que la recent carta de Felipe González als catalans insisteixi en aquesta inconsistència. Si, com ell mateix afirma, "la revolució tecnològica significa interconnexió" -i, no cal dir-ho, la globalització dels mercats-, si el que és propi del segle XXI és la interdependència, quina és la raó que assisteix els qui segueixen considerant que la unitat d'Espanya és sagrada i que la seva integritat territorial és inqüestionable? En realitat, si a Catalunya hi ha qui gosa plantejar la possibilitat de la independència és justament per aquesta mateixa raó: perquè les integritats territo­rials dels grans estats no tan sols deixen de ser interessants, sinó que sovint representen un llast enorme per a la prosperitat econòmica, la justícia social o la dignitat cultural i nacional de determinats territoris. Encara més: el fet que Catalunya tingui l'economia més internacionalitzada de l'actual Estat espanyol, la que participa de manera més rotunda en les línies de recerca interna­cional o que tingui una composició demogràfica més diversa, és el que explica que se senti capaç de participar en un món de sobiranies compartides. I és el que l'allunya d'un Estat que, en la direcció contrària, insisteix en l'homogeneïtzació i la recentralització. L'improbable aïllament que hauria de convertir els catalans en una Albània del segle XXI -com escrivia González- només és imaginable des de la mentalitat separadora pròpia d'una determinada concepció unitarista i decimonònica de l'Estat espanyol i que ha conduït, precisament, a l'atzucac actual.

Es pot estar d'acord o en contra, per raons històriques, culturals, econòmiques, polítiques o ideològiques, amb la unitat d'Espanya o amb la independència de Catalunya. Però cada vegada és més clar que no som davant d'un combat d'idees, d'arguments o sobre drets democràtics, sinó en una guerra -incruenta, sí, però duríssima- entre els interessos d'un Estat i els que s'han atrevit a desa­fiar-lo. I si és cert que la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat, en aquest cas no serà diferent. Ara mateix, la pregunta és fins a quin punt l'Estat, els seus parells ideològics -mitjans de comunicació, principalment- i els seus ideò­legs estan disposats a faltar a la veritat per salvaguardar la integritat territorial. De fet, podria ser una bona pregunta per a la propera enquesta del CIS: "Creu que està justificat mentir per tal de preservar la unitat d'Espanya?". A mi se'm fa molt fàcil imaginar el resultat general i la resposta concreta, posem per cas, del ministre de l'Interior o de la vicepresidenta del Govern espanyol.