Sense partits

Artículos | 02/12/2014 - 00:00h


Kepa Aulestia


La proposta del president Mas de formar una candidatura unitària a la qual s'integrin representants de partits sobiranistes i sobiranistes independents per convertir les pròximes eleccions autonòmiques en plebiscitàries ha suscitat adhesions i distanciaments. Recels perquè amb aquesta fórmula el líder convergent tindria la intenció de continuar al capdavant de la Generalitat i facilitar, a compte de les altres formacions, la refundació del partit rebut de mans de Pujol; la defensa -entre ideològica i corporativa- de la personalitat diferenciada de les altres sigles i la prevenció davant l'eventualitat que la pretesa suma acabés restant punts a la independència formen part de la disconformitat amb Artur Mas. El fet que el seu "full de ruta" no fixi la data d'aquests comicis plebiscitaris i anunciï l'Estat independent per d'aquí un any i mig incrementa les reserves per aquest plantejament.

A ningú no se li escapa que continuar reduint la pulsió política a Catalunya a l'objectiu últim d'una nova demostració de força independentista donaria lloc a un brou tan espès que difuminaria la resta dels problemes i desafiaments a què s'enfronten els catalans.

El dilema més important a què periòdicament s'enfronta el sobiranisme d'esquerres és si el seu primer objectiu ha de ser la recuperació de "la casa comuna" nacional i deixar per a una etapa posterior la discussió sobre la distribució dels seus espais, sobre el color de parets, portes, finestres i façana, i sobre el mobiliari que correspongui a cadascuna de les seves dependències. O si, al contrari, ha de fer valer els seus ideals de transformació igualitària de la societat i el seu tarannà crític respecte a l'exercici del poder. Es tracta d'un dilema naïf com n'hi ha pocs, que ara aflora a Catalunya com si no s'hagués produït mai. La recuperació de "la casa comuna" és potestativa dels hereus de la nació i només d'ells. Els altres no tenen cap més opció que aspirar a una mena de reallotjament provisional, en espera de convertir-se o de diluir-se en la uniformitat pàtria.

La reducció del catalanisme al sobiranisme consultiu primer i a l'independentisme després suggereix que tot vindrà de la constitució d'un Estat propi. Perquè és la falta d'aquest Estat que vénen totes les injustícies i destrets.

Però el repte que proposa el president Mas no es limita a un reajustament del camp nacionalista que, amb la promesa que s'anirà tornant cada dia més extens, esdevé un esquer molt atractiu per a totes les sigles que participen de l'entusiasme sobiranista.

El tema és més seriós, fins i tot, perquè a Catalunya s'aguditza el qüestionament general, no ja del sistema de partits al qual dóna lloc la democràcia parlamentària sorgida de la transició, sinó de l'existència mateixa dels partits. Els partits tenen mala premsa perquè es mostren interessats, hermètics, incapaços i per damunt de tot corruptibles. És el moment que la societat civil -reduïda en forma d'ANC- es faci amb els comandaments de la societat política.

La partitocràcia és morta, encara que no sapiguem quina cràcia la pot substituir. En l'arc català no hi ha cap partit que se salvi del declivi. Fins i tot ERC, cridada a encarnar la superació del postpujolisme, pateix els efectes d'un vertigen fatal; com si no es veiés en condicions d'assumir el paper que li han anat assignant els sondejos d'opinió. El més sorprenent del cas és que, de sobte, sigui el president de la Generalitat el promotor principal de la consumpció dels partits.

Els partits polítics són màquines de control i simplificació de la voluntat ciutadana, aspiren a exercir el seu paper més enllà de l'espai que els correspon, donen cobertura als seus amb la més generosa de les indulgències, busquen la seva pervivència establint artificioses distàncies de separació respecte als seus contendents, fins ara ni tan sols no s'havien adonat que no tenen un electorat en propietat. Però l'alternativa que se'ns ofereix podria empitjorar les coses. Seria el govern de les persones revocables per Twitter, dels programes sotmesos a subhasta digital, de la proliferació de missatges anònims contra això i a favor d'allò, de la transparència entesa com una realitat líquida que flueix permanentment sense que se sàpiga cap on. Esclar que en el cas de Catalunya el sistema "sense partits" obeiria a una crida d'unitat nacional al servei d'una sola causa: la d'un projecte independentista sostingut sobre un poder establert, el de la Generalitat.

Millor partits diversos i democràtics que una democràcia gasosa i, per això, més manipulable. Millor que els ciutadans sapiguem qui se'n fa càrrec, i sense elusions.