POLÍTICA
BARCELONA - 2 desembre 2018 2.00 h

Xirinacs com a referent

 El filòsof i polític antifeixista i independentista va fer fins a sis vagues de fam per reclamar l’amnistia dels presos polítics, entre altres causes

 Sànchez va demanar a un vaguista defensor del català com havia preparat la protesta

XAVI AGUILAR - BARCELONA

Per l’extrem risc que com­porta i la gran fer­mesa i con­vicció moral que reque­reix, la vaga de fam és una via de pro­testa molt poc freqüent, però no ali­ena a les recla­ma­ci­ons del cata­la­nisme, i encara menys a la dels líders polítics paci­fis­tes en gene­ral. L’inici, ahir, de la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull va tenir lloc el mateix dia en què, 45 anys enrere, el polític, sacer­dot i filòsof Lluís Maria Xiri­nacs també en va ini­ciar una. Cor­ria, per tant, el 1973 i l’acti­vista estava en règim de presó pre­ven­tiva a la Model, acu­sat de difusió de pro­pa­ganda il·legal i en espera de ser jut­jat pel règim fran­quista. La seva acció recla­mava l’amnis­tia dels pre­sos polítics i espe­ci­al­ment la lli­ber­tat dels 113 detin­guts durant una reunió de l’Assem­blea de Cata­lu­nya a l’església Santa Maria Mit­jan­cera de Bar­ce­lona, entre els quals es comp­tava.

Doc­tor en filo­so­fia, religiós com­promès i clara­ment ali­neat en un movi­ment anti­fei­xista, paci­fista i inde­pen­den­tista, Xiri­nacs cla­mava –com fan ara Sànchez i Turull– con­tra “un sis­tema que refusa els drets més ele­men­tals”. Aque­lla vaga va durar 42 dies i, mal­grat la cen­sura, va tenir una gran reper­cussió social fins que va aban­do­nar-la a petició dels met­ges i cre­ient que els com­panys havien estat alli­be­rats.

Xiri­nacs, que durant la Tran­sició va ser sena­dor i can­di­dat al Nobel de la pau en diver­ses oca­si­ons, va recórrer a la vaga de fam amb certa assiduïtat. El pri­mer cop va ser el 1969 a Santa Cecília de Mont­ser­rat, jun­ta­ment amb mossèn Josep Dal­mau, per rei­vin­di­car la sepa­ració entre l’Església i l’Estat. Un any després hi va tor­nar en suport dels pre­sos d’ETA que es jut­ja­ven en l’ano­me­nat procés de Bur­gos i per dema­nar la uni­tat de les for­ces democràtiques cata­la­nes. El 1972, men­tre estava empre­so­nat a Zamora, va fer vaga de fam i set, i va ser tras­lla­dat a l’hos­pi­tal al cap de nou dies pel seu dete­ri­o­ra­ment físic. L’any 1975 encara va fer tres pro­tes­tes més, la dar­rera per recla­mar l’amnis­tia coin­ci­dint amb la mort de Franco.

Un altre refe­rent més pro­per en el temps és Jaume Sas­tre, un mes­tre mallorquí que el 2014 va fer una vaga de fam de 41 dies per defen­sar l’edu­cació en català a les Bale­ars i per dema­nar al pre­si­dent José Ramón Bauzá que dia­logués amb la comu­ni­tat docent sobre el decret de llengües apro­vat pel govern de les Illes, però el líder popu­lar no va fer cap movi­ment res­pecte a aquesta qüestió.

Sas­tre recor­dava ahir a Cata­lu­nya Ràdio que durant una tro­bada amb Jordi Sànchez en el marc d’una assem­blea sobi­ra­nista, el lla­vors diri­gent de l’ANC li va dema­nar com s’havia pre­pa­rat per a la pro­testa, “perquè no des­car­tava haver-hi de recórrer en un moment o altre”.

Sas­tre, que va per­dre 17 qui­los, s’havia pre­pa­rat par­lant amb Jaume Bonet, un altre metge que l’havia pre­ce­dit amb la mateixa fina­li­tat i a través de docu­men­tació rela­tiva a Xiri­nacs o Gandhi. I és que si hi ha un nom vin­cu­lat al dejuni volun­tari per atreure l’atenció con­tra les injustícies o les rei­vin­di­ca­ci­ons polítiques i soci­als és el de Mahatma Gandhi, un dels pares de la inde­pendència de la nació índia mit­jançant l’ús de la no-violència. Ell va popu­la­rit­zar inter­na­ci­o­nal­ment aquest sis­tema de lluita, per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb el seu tarannà paci­fista i anti­vi­o­lent recor­rent-hi en diver­ses oca­si­ons men­tre va estar empre­so­nat pels britànics, que no es podien per­me­tre que morís men­tre l’esta­ven cus­to­di­ant.

Bobby Sands, un cas extrem

També ben sonada va ser la pro­testa de Bobby Sands i d’altres pre­sos repu­bli­cans irlan­de­sos el 1981. Pro­tes­ta­ven perquè el govern britànic els havia reti­rat la con­dició de pre­so­ners espe­ci­als com a mem­bres d’una orga­nit­zació para­mi­li­tar i volien que els la res­tituís. Era el segon cop que s’hi posa­ven, perquè anys enrere també ho havien recla­mat i el govern els havia enga­nyat. La pri­mera minis­tra, Mar­ga­ret Thatc­her, fent honor al seu ferri sobre­nom, no va cedir a la pressió. Durant la vaga, Bobby Sands va ser esco­llit dipu­tat pel Sinn Féin, fet que va atraure encara més l’atenció mediàtica fins que va aca­bar morint als 27 anys, com també nou pre­sos vaguis­tes més. Això va per­me­tre al movi­ment repu­blicà irlandès fer un enorme salt polític enda­vant i con­ver­tir-se en el par­tit polític domi­nant.

L’Estat ja hi té experiència
En època democràtica, l’Estat ja ha hagut de fer front a diferents vagues de fam, com les dels presos del Grapo, dos dels quals van morir (1981 i 1990), o l’exmembre d’ETA Iñaki de Juana Chaos (2006). També en té la Generalitat amb l’anarquista Amadeu Casellas, que va durar 76 dies (2008).