OPINIÓ
2 desembre 2018 2.00 h

VUITS I NOUS

Fam de justícia

MANUEL CUYÀS
“Seran sen­si­bles a la decisió dramàtica i sublim dels dos pre­sos?

No parem de patir, ni ells ni nosal­tres. “Ells” són els pre­sos polítics, dos dels quals, Jordi Sànchez i Jordi Turull, suc­ces­sius can­di­dats a subs­ti­tuir l’exi­liat Puig­de­mont en la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, van començar ahir una vaga de fam. Vint-i-qua­tre hores, avui, sense inge­rir ali­ments, només aigua. “Nosal­tres” som els que els seguim l’infor­tuni i, sobre­tot les seves famílies: les dones, els fills i els pares, entre els més pro­pers. Joa­quim Forn, un altre dels reclu­sos, va publi­car un lli­bre, Escrits des de la presó, que era, entre altres coses, una manera de tran­quil·lit­zar la família: “estic bé”, “man­tinc la for­ta­lesa”, “també les con­vic­ci­ons”. Vaig veure els pares de Jordi Sànchez en una con­cen­tració per dema­nar la lli­ber­tat dels pre­sos. S’hi va lle­gir una carta del fill. Man­te­nien resig­na­da­ment la for­ta­lesa. Com es deuen tro­bar ara? Com, en els pròxims dies dramàtics que s’acos­ten? Comença el cicle que con­flu­eix en el gran àpat de Nadal...

Els dos vaguis­tes –momentània­ment dos– pro­tes­ten perquè el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal no resol els recur­sos que ells hi han pre­sen­tat, mani­o­bra dilatòria que té per objec­tiu que el cas dels pre­sos polítics no s’elevi a les instàncies judi­ci­als euro­pees. No és només això, és una impug­nació a la causa sen­cera: cada recurs pre­sen­tat al Cons­ti­tu­ci­o­nal denun­cia les arbi­tra­ri­e­tats i la injustícia de la ins­trucció, amb el jutge Lla­rena i tots els mem­bres del Tri­bu­nal Suprem que li han estat sol·lícits al cap­da­vant. És la pro­testa per una pri­vació de lli­ber­tat “pre­ven­tiva” arbitrària, que fa fàstic i que farà que dos Nadals seguits molts dels pre­sos no puguin ser amb la família.

Política­ment i judi­ci­al­ment ens tro­bem davant d’un cas de refi­nada ven­jança. Ja ho poden negar, ja poden par­lar de la ceguesa i impar­ci­a­li­tat de la justícia: ven­jança i invenció de delic­tes per poder-la apli­car. Jordi Sànchez i Jordi Turull han pres la decisió més dramàtica i també sublim que l’home pugui apli­car-se a ell mateix: el dejuni volun­tari i sense data d’aca­ba­ment, com els seus dies de presó “pro­vi­si­o­nal”. Els pre­sos sen­ten­ci­ats es con­so­len res­tant dies. Els pro­vi­si­o­nals estan con­dem­nats a sumar-ne. Vis­tos els pre­ce­dents, no veig pro­ba­ble que els jut­ges i polítics fins ara insen­si­bles a tot i a tot­hom se sen­tin tocats en el cor. Alguns encara hi veu­ran motiu per mofar-se’n. Fa un any que patei­xen i patim escar­nis. Ens queda l’espe­rança d’Europa, del món. Si no de les seves ins­ti­tu­ci­ons, dels ciu­ta­dans que les man­te­nen i hi poden influir. Sánchez és admi­ra­dor de Gandhi. Què més? No ho sé. Que Jordi Sànchez i Jordi Turull han començat una vaga de fam, que així no es pot viure, ni ells ni els altres pre­sos ni nosal­tres. Pot sub­sis­tir l’Estat del qual la justícia és ele­ment prin­ci­pal?