Visca l'assemblea

No és estrany que els darrers dies s'hagin multiplicat els crítics amb l'assemblearisme. Després de catorze llargues setmanes pendents dels mecanismes interns de presa de decisions de la CUP, és fàcil arribar a la conclusió que l'assemblearisme no és vàlid per gestionar les grans decisions polítiques.

Aprofundim-hi. L'assemblearisme, és cert, comporta una complexitat de funcionament que si no es gestiona bé pot portar a la total inoperància. I això és el que ha passat a la CUP; no ha gestionat bé el tempo –no calia esperar catorze setmanes per prendre la decisió–, no tenia un reglament que preveiés tots els escenaris possibles incloent l'empat, ni una manera de fer participar a l'assemblea els qui no podien assistir-hi presencialment.

Però, al meu entendre, el malentès més gran de tots ha estat pensar que qui tenia capacitat de decisió eren els militants i simpatitzants, i no pas els electors que van donar deu diputats a la CUP. La democràcia participativa no pot ser preguntar als 3.000 que tenen carnet, sinó als 300.000 que han dipositat la teva papereta en una urna; és a a ells a qui et deus. I la política recent està plena d'exemples que demostren que els militants d'un partit no sempre pensen, ni de bon tros, el mateix que el conjunt dels electors.

El problema, doncs, no és l'assemblea, sinó a qui preguntes. L'autèntic exercici de democràcia interna hauria estat preveure un mecanisme perquè s'expressessin els ciutadans que van confiar en la CUP. Perquè, en una democràcia representativa com la nostra, els diputats, un cop escollits, no representen els militants d'un partit, sinó el conjunt dels electors, i cal tenir-ho sempre present per respecte institucional i per respecte a la democràcia. Deixar els diputats sense veu com a simple instrument per executar les ordres dels militants no és una lliçó de democràcia interna com han dit alguns dirigents de la CUP, sinó vella política.