King i els tàvecs

03/01/2017 01:25

La idea que hi havia un conflicte entre Euskadi i l’Estat Espanyol que requeria una “sortida” política negociada va ser central durant dècades en el discurs del nacionalisme basc. Des de fa uns anys, particularment des que la lluita terrorista va entrar en una via morta, ha anat prenent força en el món de l’esquerra abertzale l’aposta per una estratègia, la que es basa en l’anomenada “acció directa no violenta”, que entronca amb aquesta idea. Aquells que la promouen solen recordar la justificació d’aquesta estratègia que es troba a la Carta de des de la presó de Birmingham de Martin Luther King (1963). En aquesta carta, l’ac­tivista en pro dels drets dels negres defensa aquesta manera de planificar les accions polítiques d’aquells que la critiquen com si fos contrària a l’opinió segons la qual la negociació és el millor ­camí. I explica que el seu objectiu és precisament crear una crisi, originar una tensió d’una magnitud tal que obligui a fer front a un problema als qui s’han negat constantment a afrontar-lo i a negociar. King parla en aquest context de la “tensió no violenta constructiva”, que busca la “dramatització” del conflicte, una tensió que descriu com a impres­cindible. I també es refereix a la necessitat de “tàvecs no violents creadors de la tensió social” que actuïn com a esperó per remoure els prejudicis de la majoria.

L’any 2012 es va estrenar un documental que tenia com a objectiu difondre aquesta estratègia alternativa al País Basc. El documental, una producció bascocatalana que es titula Ziztadak / Tábanos, comença amb una llarga citació de la Carta des de la presó de Birmingham i recull una sèrie d’entrevistes sobre accions no violentes o de desobediència cívica que havien tingut lloc a Euskadi, des de les primeres ikastoles clandestines durant el franquisme fins a la lluita pel centre okupa de Kukutza. El subtext del documental, és a dir, allò que no es diu però que dóna un determinat sentit a allò que sí que es diu, és semblant al de la campanya “Lluites compartides” que ara promou Òmnium i, tot i les diferències en els èmfasis, respon al mateix propòsit de rearticular la memòria històrica i l’imaginari col·lectiu en uns termes políticament instrumentalitzables en el context actual. Els ponts entre Catalunya i Euskadi no estan tan trencats com alguns pensen: els continuen travessant les reflexions estratègiques i les redefinicions dels discursos.

No sembla gaire agosarat predir que, a Catalunya, el 2107 serà un bon any per a la proliferació de les picades dels tàvecs. I no només perquè els regidors de la CUP i alguns tertul·lians ja parlen com si s’acabessin de llegir les obres selectes de Thoreau, Gandhi o Martin Luther King o un manual d’acció directa no violenta. A Oriol Junqueras també li agrada recordar King encara que no troni. I no deuen ser pocs els qui creuen que a la causa de la independència li convindrà com l’aire que respira, quan arribi el moment oportú, tensar constructivament la situació i aprofitar tots els incidents que puguin permetre dramatitzar, als ulls del món, el cas dels catalans.