POLÍTICA
BRUSSEL·LES - 3 març 2018 2.00 h

Puigdemont contra l’Estat espanyol

 El nou advocat britànic del president català anuncia “demandes davant la comunitat internacional cada mes”

 L’equip jurídic alerta que “el tercer gran pas en la campanya internacional tindrà lloc aquest mes”

NATÀLIA SEGURA - BRUSSEL·LES
El dictamen de les Nacions Unides pot trigar un, dos o més anys

Demanda històrica d’un president català al segle XXI contra l’Estat espanyol a les Nacions Unides. “Puigdemont contra Espanya” és la causa que obre l’ofensiva internacional per defensar els seus drets polítics i civils l’endemà del seu pas al costat. El govern de Mariano Rajoy és al centre de la diana en la nova estratègia jurídica del líder de JxCat per internacionalitzar el cas. “Això és només el començament”, avisava ahir el nou advocat de Puigdemont, Ben Emmerson. I és que el gironí està determinat a no deixar morir les seves reivindicacions encara que se li hagin tancat les portes de la Generalitat.

El pla consisteix a fer passar l’entramat polític espanyol per l’escrutini de l’ONU i batallar amb l’artilleria de demandes internacionals cada mes. Tot plegat, amb la confiança que Rajoy es vegi forçat a afluixar la corda alliberant els presos polítics i seient a la taula amb els independentistes.

S’amplia la causa i també l’exèrcit d’advocats de Puigdemont. El polític català ha format un nou equip jurídic integrat pels lletrats Ben Emmerson, Rachel Lindon i Neus Torbisco, que se suma als que ja té a Barcelona i Brussel·les. El darrer repertori multinacional de juristes treballarà “pro bono”, és a dir gratis, en la defensa dels interessos del president davant les Nacions Unides. I així, amb nous reforços, va reactivar dimecres el front jurídic a l’estranger, després de la seva aturada en l’àmbit europeu amb la retirada de l’euroordre, obrint un nou capítol aquest cop a escala mundial amb la presentació d’una demanda a l’ONU, concretament al Comitè de Drets Humans. “El primer cop va ser l’1 de febrer, i el segon va ser l’1 de març [...] El tercer gran pas en la campanya internacional tindrà lloc aquest mes”, va avisar Emmerson al centre de premsa ja habitual del govern a l’exili, l’hotel Husa. Tot i que no van donar detalls de quin anunci faran les setmanes vinents, van avançar que serà “molt significatiu”.

Més accions

El lletrat britànic, que va portar el famós cas Litvinenko, va advertir que aquest és només “el primer pas” i que el pla és “presentar demanades davant la comunitat internacional cada mes fins que el govern de Madrid” accedeixi a l’alliberament dels presos polítics i a l’obertura de negociacions amb el govern independentista. Dues precondicions polítiques que Puigdemont exigeix a Madrid si no vol que se li acumulin a la taula les demandes internacionals de la crisi catalana. En aquest sentit, l’equip jurídic va recordar que la demanda a Ginebra no impedeix presentar recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) a partir d’ara, mentre que a l’inrevés sí que ho faria impossible.

El plet, difós ahir poc després de la roda de premsa, és una petició individual contra l’Estat per la violació de la Declaració Universal dels Drets Humans i el Conveni Internacional pels Drets Civils i Polítics, que, segons ell, “garanteixen el dret a l’expressió, l’associació i la participació política”. L’acusació, de fet, es fonamenta en la reivindicació d’aquests drets i en els 75 punts que detallen tots els darrers esdeveniments que han conduït a l’actual situació del president català a l’exili. Ara bé, cap dels tres lletrats va aclarir exactament els tempos d’aquesta demanda. Consideren que l’acceptació o no del comitè s’hauria de produir al llarg d’aquest mes, però sense concretar dates. Això sí, estan convençuts que serà acceptada.

Si tirés endavant, els seus membres podrien demanar informació a les dues parts sobre la denúncia, però l’equip jurídic descarta que hi hagi cap tipus de compareixença, ja que “gairebé mai hi ha una audiència pública”. Un cop analitzada la informació, emetrà un dictamen o opinió que “forçarà l’Estat espanyol a justificar el que està fent”, segons va dir Emmerson.

La defensa argumenta que les recomanacions finals del comitè seran “de caràcter vinculant” perquè s’està pronunciant sobre l’aplicació d’un conveni que ha estat signat per l’Estat espanyol i que està inclòs en la Constitució espanyola. El suspens sobre la resolució que emetran els 18 d’experts, cap d’ells espanyol, no es resoldrà a curt termini. De fet, els advocats estimen que el dictamen d’aquesta instància pot trigar un, dos o més anys, però que el comitè ho podria accelerar si considera que és un “cas urgent”.

Tot i això, l’objectiu final, tal com va explicar l’equip jurídic, és forçar Madrid a seure a la taula. “Espanya ha violat les seves obligacions legals i continua fent-ho, i no pararà, em temo, fins que s’arribi al punt que se la condueixi a una taula de negociació”, va dir l’advocat britànic especialista en drets humans.

LES FRASES D’EMMERSON

Sembla que l’Estat es pren les seves obligacions internacionals com una broma. Són drets centrals per a la democràcia política
Continuarem fent demandes amb un fons legal sòlid a la comunitat internacional cada mes fins que Madrid sigui persuadit

POLÍTICA
BARCELONA - 2 març 2018 2.00 h

Referèndum i també gestió

 El govern Puigdemont-Junqueras serà recordat per l’1-O i la independència, però també ha apostat per àmbits socials

 Ha tancat la Model, ha aprovat la renda garantida i la llei de salut per a tothom, i ha potenciat mestres i mossos

MARC BATALLER - BARCELONA

Sens dubte Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i el seu govern seran recordats com els del referèndum i la declaració d’independència, i també com les víctimes de la repressió espanyola que ha portat consellers a la presó i a l’exili. Ara que Puigdemont ha fet un pas al costat és hora de fer balanç de legislatura. Aquest executiu ha arribat més lluny que mai amb la independència, però ha teixit altres ponts que li han permès aconseguir fites tan descades com tancar la Model de Barcelona o implantar la renda garantida. També va ser molt lloada l’excel·lent gestió que van fer Interior, els Mossos i els equips sanitaris en els atemptats a Barcelona i Cambrils. L’oposició, però, ha criticat vehement la inestabilitat política i econòmica que ha provocat aquest camí cap a la independència, mentre que una part del sobiranisme ha lamentat que el país no estigués prou preparada per defensar la declaració d’independència.

El mandat de Puigdemont no ha estat gens fàcil, per dir-ho suaument. La seva elecció, després de la renúncia d’Artur Mas per les pressions de la CUP, va agafar tothom per sorpresa. En un primer moment, va haver-hi certs dubtes sobre si podria liderar el full de ruta, però de seguida es va demostrar que eren temors infundats. Fent tàndem amb el vicepresident, Oriol Junqueras, va plantejar una legislatura curta i encaminada a proclamar la independència.

La primera gran prova que va superar va ser la qüestió de confiança a la qual es va sotmetre després que no es pogués aprovar el pressupost. En aquesta sessió va ser quan va proclamar la cèlebre frase “referèndum o referèndum” i es va posar rumb cap a aquesta votació, encara que no estava inclosa en el programa de Junts pel Sí. Puigdemont va encarregar l’organització al vicepresident Junqueras i al conseller Raül Romeva.

Projectes socials importants

Evidentment la logística de l’1-O va ser un dels troncs centrals de la legislatura, però no es pot obviar la feinada que han anat fent els departaments i els seus consellers. Economia va estructurar l’Agència Tributària de Catalunya, que després va retallar el govern espanyol, i va reduir el pagament a proveïdors de 54,05 a 24 dies; Presidència va posar fil a l’agulla en la reforma horària; Afers Institucionals, Exteriors i Transparència va obrir més delegacions a l’exterior i va endegar el programa d’exhumació de fosses de la Guerra Civil; Governació va potenciar els habitatges socials; Ensenyament va pactar amb els sindicats la incorporació de 5.514 mestres nous per al curs 2017/18; Salut va aprovar l’accés a la sanitat pública a tots els residents; Interior va convocar 500 places noves per a Mossos; Territori va apostar per la llei del canvi climàtic; Cultura va posar en marxa els plans per fomentar la lectura i la dansa; Justícia es va apuntar el gran trumfo de tancar la presó Model de Barcelona després de 113 anys d’història; Treball va implantar la renda garantida de ciutadania; Empresa va fomentar el pla nacional per a la indústria i Agricultura, la llei per preservar els espais agraris.

El mateix Puigdemont, al mes de gener, parlava d’aquesta obra de govern amb una piulada a Twitter arran d’un article que va publicar aquest diari sota el títol “ Més enllà del procés ”: “Si PSC, PP i Ciudadanos, amb l’ajuda inestimable dels seus mitjans, no haguessin omplert cada dia els diaris parlant del monotema, també s’hauria visualitzat la feinada del govern l’últim any i mig, tot i els milers d’entrebancs.”

Però alguns d’aquests projectes corren ara perill amb l’aplicació de l’article 155, que està perjudicant i anorreant les institucions catalanes, encara que el govern espanyol ho negui. Per exemple, la renda garantida –que permet que els majors de 23 anys que hagin esgotat totes les prestacions possibles com ara l’atur cobrin d’entrada 564 euros mensuals lligats a un pla d’inserció laboral o d’inclusió social– està funcionant a mig gas i la llei de salut per a tothom també està a la corda fluixa, perquè La Moncloa ha presentat recurs.

El mateix passa amb la normativa del canvi climàtic, que aspira a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic, però que va ser suspesa pel Constitucional i ara la Generalitat no hi pot presentar recurs per culpa del 155. Un 155 que ha fet aturar el programa de fosses comunes; tota la política exterior catalana; ha facilitat que les obres de Sixena marxin del Museu de Lleida i impedeix la compra de munició per als Mossos i 80 camions de rènting per als Bombers. Si volem veure, però, el brutal impacte que ha suposat i està suposant el 155 per a l’administració catalana, només cal fer un repàs d’unes quantes xifres: 251 persones cessades; 3.000 places de docents en suspens; 92 afectacions en contractacions; 24 organismes dissolts o suspesos; 500 milions en risc a Barcelona, segons ERC; 21 línies de subvencions aturades; 14 nous jutjats, enlaire; 108 iniciatives normatives decaigudes; 16 òrgans intervinguts i 8 càrrecs nomenats pel govern espanyol.

I, enmig d’aquestes imposicions, ha aparegut el fantasma d’un atac al model d’escola catalana, que ha posat en alerta tots els actors polítics i educatius.

Un final traumàtic

L’aplicació del 155, que va rebre el suport del PP, el PSC i Ciutadans al Senat, va escapçar el govern amb la destitució del president i dels consellers. Un final traumàtic i abrupte després d’unes setmanes d’autèntic carrusel. Riu-te’n del Dragon Khan de Joan Carretero i el tripartit. La muntanya russa, la de veritat, va començar amb el ple del 6 i el 7 de setembre, en què va prendre protagonisme el filibusterisme de l’oposició, que l’únic que buscava era boicotejar l’aprovació de la llei del referèndum i la seva posterior convocatòria. Van ser unes sessions maratonianes amb constants aturades i discussions, però finalment Puigdemont i el seu govern van signar la convocatòria per a l’1 d’octubre. Ja no hi havia marxa enrere, encara que La Moncloa va intentar posar-hi totes les traves policials i judicials per impedir la votació amb escorcolls en impremtes i mitjans; confiscació de paperetes, targetes censals, etcètera. Però d’urna no en van trobar ni una.

Abans del referèndum la Generalitat va patir un sotrac amb la detenció de 14 càrrecs per la seva implicació en la preparació de l’1-O, entre els quals hi havia dos dels homes de confiança de Junqueras: el secretari general de Vicepresidència, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó. Va ser un cop dur i una constatació que la justícia no tindria miraments. Aquestes detencions van anar acompanyades d’escorcolls en diversos departaments de la Generalitat, i en protesta per aquesta situació es va produir una gran mobilització davant de la conselleria d’Economia que, al cap i a la fi, serviria d’excusa per empresonar els líders de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Res no va aturar la celebració de l’1 d’octubre i més de 2.200 col·legis electorals van obrir arreu de Catalunya. Poca gent s’esperava les violentes càrregues de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional, que van provocar 1.066 ferits –fins i tot, un jove va perdre un ull–. Però la gent va continuar votant i més de 2,2 milions de persones van exercir el seu dret. El govern es va comprometre a aplicar els resultats i a partir d’aquí es van succeir els esdeveniments, amb l’aturada general del 3 d’octubre, el discurs amenaçador del rei i, finalment, la declaració d’independència del 27 d’octubre, que va anar precedida d’un intent de Puigdemont per convocar eleccions i evitar el 155, però que va quedar en això, en un intent.

Les conseqüències que van venir després tothom les coneix de sobres, amb presos polítics –encara queden Junqueras, Forn i els Jordis entre reixes–, exiliats a Bèlgica i Suïssa, i unes eleccions imposades per Madrid i que va guanyar l’independentisme.

Efectes del 155
L’article 155 està perjudicant l’obra de govern i limitant projectes com ara la renda garantida, la llei universal de salut, la del canvi climàtic i l’obertura de fosses comunes de la Guerra Civil.

POLÍTICA
GIRONA - 3 març 2018 0.00 h

PROCÉS SOBIRANISTA

El cas dels catalans

 Puigdemont recupera una expressió que ja empraven les cancelleries europees el segle XVIII en les negociacions del Tractat d’Utrecht

TONI DALMAU - GIRONA

Ho deia dijous el president Puigdemont, en el seu discurs a Brussel·les, fent referència a la pròxima creació del Consell per la República: “Des d’aquest consell organitzarem la defensa dels nostres drets i la internacionalització del nou cas dels catalans, convençuts que només a través d’un procés de mediació i negociació internacional serà possible fer respectar els drets que ens assisteixen i que l’Estat espanyol ens nega de manera violenta.”

L’expressió el cas dels catalans ve de lluny, concretament va ser emprada per les cancelleries europees entre el 1712 i el 1714 en el context de les negociacions per resoldre els problemes generats per la guerra de Successió. Fruit d’aquestes converses es va signar el Tractat d’Utrecht, en el qual Catalunya, aliada d’àustria i Anglaterra, va perdre bous i esquelles. Prèviament, l’arribada al poder del partit tory amb el canvi de l’orientació diplomàtica de la Gran Bretanya i la mort de l’emperador Josep I d’Àustria i la proclamació del seu germà, l’arxiduc Carles, pretendent del tron hispànic, com a nou emperador germànic, havien facilitat les coses per a la signatura de la pau entre França i Anglaterra. Un punt final a les hostilitats en el qual també van tenir molt a veure les concessions comercials a Amèrica ofertes per Felip V als anglesos. Assolida la pau, el cas dels catalans era, malgrat el sagnant setge que va suportar Barcelona, un tema menor que es va resoldre al Tractat d’Utrecht atorgant als catalans els mateixos privilegis dels habitants de les dues Castelles. Una manera diplomàtica de concedir en safata a Felip V el sotmetiment de Catalunya i l’abolició dels seus drets i les seves constitucions. En les dècades i els segles següents, el cas dels catalans continuaria vigent, malgrat que en boca dels polítics espanyols l’expressió seria sovint substituïda per “El problema catalán”. Era una qüestió sense resoldre, com va deixar clar durant la II República el filòsof i diputat José Ortega y Gasset en la seva famosa intervenció a les Corts sobre l’Estatut català del 1932: “Dic doncs que el problema català és un problema que no es pot resoldre, que només es pot suportar, és un problema perpetu, que hi ha estat sempre, abans que existís la unitat peninsular, i que hi continuarà sent mentre Espanya subsisteixi; és un problema perpetu i, per tant, només es pot suportar.”