Baules locals, cadena nacional

La Vanguardia en català | 03/05/2015 - 00:00h


Julià de Jòdar


Sovint es diu que la història és complexa i imprevisible, però, d'aquesta afirmació, se'n poden treure conclusions ben diferents: n'hi haurà que defensin que ja es fa el que es pot i que Déu dirà, mentre que d'altres voldran intervenir sobre la realitat amb tots els ets i uts i la responsabilitat que se'n derivi. No cal dir que, en el primer cas, la diferència entre teoria i pràctica serà abismal: bones intencions genèriques (s'ha de fer això, caldria fer allò altre, que malament que va tot, si aquell no hagués fet allò...), però a l'hora de la veritat es ­mirarà cap a una altra banda lamentant certa mesura política, criticant els abusos de determinats poders, queixant-se del funcionament d'aquella ­institució... En el fons, es vol que tot continuï igual sense perdre les maneres (més o menys) democràtiques.

En el segon cas, en canvi, si es vol intervenir políticament sobre la realitat, sense fer salts en el buit i a les fosques, cal ajustar els pressupostos teòrics als problemes nous -sovint heterogenis, caòtics, i contraris entre si-.

Mirem les relacions entre Espanya, representada pel seu Estat, i Catalunya, que està a la recerca d'una representació adient als sacsejos dels últims anys dins el cos social i les institucions polítiques. S'ha fet molta brometa sobre la indefinició del dret de decidir (o a decidir), però, amb una mica de bona voluntat, i com sigui que aquest lema anava lligat, en la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir de febrer del 2006, a la consigna "Som una nació (i tenim el dret de decidir)", bé se'l podria haver assimilat a "Tenim el dret d'existir (perquè som una nació)", el qual ningú gosaria titllar d'imprecís. Perquè la igualtat dret de decidir = dret d'existir (com a nació) està en la base de les mobilitzacions sorgides de la societat catalana com a accelerador poderós de la història. No obstant això, ara que, des d'una posició espanyola, com la de Podem, es diu: "Dret a decidir-ho tot", la seva càrrega política ha minvat. Els problemes són uns altres, i més complexos, perquè tampoc eren previsibles les situacions que els han provocat.

Comencen per la posició de l'Estat. Contràriament al que pensen molts, el Govern del Partit Popular ha partit d'una anàlisi política correcta per als interessos espanyols: en negar-se a reconèixer el subjecte polític fundat pel doble desafiament del carrer i de les institucions catalanes, ha forçat aquestes a crear una realitat moralment sòlida, però políticament inestable, perquè no s'ha pogut traduir en instàncies de contrapoder enfront de l'Estat, sinó en formulacions jurídiques -full de ruta- a consumar amb la forja d'un marc polític radicalment nou -la independència-. I aquesta situació transitòria ha estat aprofitada pel govern de l'Estat per intentar afeblir les posicions sobiranistes: a) ofegant econòmicament la Generalitat amb la voluntat política indis­simulada de presentar-la davant la po­blació com a primera i única responsable dels problemes; b) acusant el president de la Generalitat de "deslleialtat" a fi de ­mantenir políticament sotmesa a la raó d'Estat (bastió de la llibertat negativa: la norma constitucional) la meitat de la ­població catalana, que, bé sigui per pors, indiferència, conformisme, identificació amb Espanya, o per diverses raons a la vegada, no s'ha pogut manifestar explícitament i ordenada respecte a les dinàmiques de canvi promogudes per la raó emancipadora (ariet de la llibertat positiva: voluntat d'autodeterminació).

Això ha fet que les dues esferes s'hagin de comunicar amb intermediaris (por­taveus de partits polítics i d'institucions, entitats civils sense base real, mitjans de comunicació esdevinguts autèntics partits, especialistes de distints rams, declaracions de funcionaris, etcètera), però mai a la descoberta, i dins un procés general legitimat per un pacte entre les parts -Estat i Generalitat- i arrecerat sota la legalitat de l'ordre constitucional vigent ("a l'escocesa"). La població en general no s'ha pogut educar en la nova dinàmica política creada per la successió d'esdeveniments adreçats -potser no amb harmonia, però sí amb efectes polítics reals sobre les consciències- a un horitzó constituent. Com sigui que la prova d'esforç sobiranista del 9-N no s'ha pogut traduir en una cristal·lització del poder emanat dels més de dos milions de participants degut a la reiterada negativa de l'Estat a negociar cap alternativa; i com sigui que aquella part de la població que no va anar a votar el 9-N continua tancada (captiva) en la lògica reactiva de la raó d'Estat, la dinàmica social, que no s'atura mai, necessita un espai on descarregar les tensions de poder dels últims anys. I aquest espai -compartit, legal, real, i simbòlic- no és cap altre que el de les eleccions municipals.

Una cassola amb molts ingredients, expressió dels distints fronts oberts (tants com consciències en formació) a través de la representació directa (proximitat municipal), el canvi social (reversió de les desigualtats), i l'actitud moral (transparència i anticorrupció), com a expressió real i en brut del nou subjecte sociopolític català de cara a les plebiscitàries del 27-S. La tasca dels actors polítics serà fer de tot plegat un feix atapeït. Les forces sobiranistes, per servir el país com fins ara, haurien de fer seves les admonicions de sant Pau: "Quan algú és feble, jo també m'hi sento. Si fan caure algú, tot jo m'encenc. Però si m'he de gloriar, em gloriaré en les meves febleses." (Corintis 2, 11, 29-30).