AL CONTRAATAC

XAVIER SARDÀ

Periodista

A l'amic independentista


DIUMENGE, 3 DE MAIG DEL 2015

Amic, hem de parlar. Ja no en tinc cap dubte. Hem de parlar. Ja sé que tu ets independentista i jo un simple, diguem-ne, federalista... Però hem de parlar. Segur que últimament m’has considerat un cas perdut. Segur que en algun moment has pensat que sóc un esgarriat per no arribar a un determinat estatus intel·lectosentimental i tot això. Però hem de parlar.
Què importa si la majoria de catalans estan més a prop de les teves posicions que de les meves. Què importa el resultat de les autonomicoplebiscitoconsultives... El que és bàsic és no perdre el món de vista. Ni el món ni això tan gastat que es diu amistat i comprensió. Creu-me, tenim molt a parlar.
Jo, per la meva part, em nego a considerar-te hegemònic en el sentit gramscià. Ni a tu ni a ningú. No, amic, em nego a considerar-te part de la norma.
El concepte d’hegemonia cultural va ser desenvolupat per explicar com una societat aparentment lliure i culturalment diversa està en realitat dominada especialment per una part. D’aquesta manera, les percepcions, les explicacions, els valors i les creences d’aquest sector social arriben a ser vistos com la norma. Hi insisteixo, em nego a considerar que els meus amics i la gent que aprecio siguin del club dels que tallen el bacallà.
Hem de parlar, amic, perquè estic fins als nassos d’aquesta espècie de divisió en blocs. Dos blocs. Jo estic disposat a assumir la meva condició, però em nego a utilitzar arquetips per definir-te a tu. No, ho sento. Amic meu, ets independentista, però entre moltes altres coses. Em nego a pensar que les nostres il·lusions i les nostres expectatives estan en mans de polítics que no se suporten i que ens poden defraudar. Per mi sou alguna cosa més que independentistes. O no només.


Acostar posicions


Jo estic al bloc lleig, i tant me fa, perquè no m’afecta més enllà del que és raonable. El meu bloc és dels que no tenim bloc. Som la resta social. Potser servidor és l’avorrit de la festa, el malastruc i el mitjó desaparellat. Potser em falta força per creure en el procés o temo que el procés sigui crònic. Insisteixo, és igual. L’important en aquest context i en aquesta situació és que ningú deixi a l’estacada política i emocional la major part de ciutadans d’aquest país. Els assenyats d’un i altre bloc tenim l’obligació d’acostar posicions. Ni demano entrar-hi ni que ningú en surti, de totes maneres és la nostra obligació parlar i aprendre a portar la divisió amb dignitat perquè algun dia desaparegui. Segurament algun dia tornarem a parlar de temes socials i estarem d’acord. Algun dia parlarem de la vida i no de la nostra posició en aquesta obra de teatre que no hem escrit ni tu ni jo.