Nàufrags La Vanguardia en català | 03/06/2015 - 00:00h  Antoni Puigverd Després d'uns dies de xerrameca obsessiva entre els favorables i contraris a la xiulada del Camp Nou, Hernando, portaveu del PP, ha dit que una part dels catalans estan malalts i, paral·lelament, Homs, el portaveu del Govern, sosté que el Govern d'Espanya "ens té tírria". Entre uns i altres van afegint carbó a unes calderes que començaven a apagar-se per falta de convicció electoral. És entranyable, aquest intent desesperat de realimentar amb el carbó de l'enfrontament visceral les flames d'una política que ja ha ensenyat el llautó. Els resultats de les municipals no són enquestes: són cristal·litzacions d'uns corrents que les europees ja van esbossar. Els mapes polítics estan canviant. Per descomptat, la tensió territorial no desapareixerà. Però la realitat social ja ha entrat per la finestra i, a partir d'ara, inevitablement, els relats ideològics i periodístics seran més variats. Vist en el context postelectoral, el carbó de la xiulada és com la taula del nàufrag per a un Govern espanyol en estat de xoc, a punt de perdre bona part del seu poder municipal i autonòmic i amb por de rebre una gran clatellada. Vist en el context postelectoral, el carbó de la xiulada és per al partit de Mas i Homs com la pluja de maig que no arribava: pèrdua de Barcelona, desaparició de l'àrea metropolitana, espant a Tarragona i en altres ciutats mitjanes. Ambdós governs s'han aferrat a la idea queels seus partits han guanyat en votsper no reconèixer que són decadents. Però ja ho anirem veient en aquests mesos que ens porten a les dues grans finals de l'any (seran mesos de futbol italià: agonístics). Parlàvem del carbó per alimentar les flames apagades. Parlàvem dels xiulets. És evident que és patètica la posició del Govern Rajoy, que no va actuar amb tanta severitat ni quan van matar un seguidor de l'Atlètic. És patètica la pretensió del PP de perseguir la llibertat de les expressions que no agraden o ofenen. Però també és patètica la posició dels que defensen amb tant d'abrandament els xiuladors. No per cap dels arguments que fan servir els seus oponents: que si mala educació, que si odi, etcètera. No: simplement, xiular és, per als partidaris del procés, un retorn al "català emprenyat". Un retorn al símbol de l'ase, que brama i clava guitzes perquè no pot córrer com un cavall. És un símbol d'impotència i ressentiment. Ara bé, els sectors terceristes també han estat patètics, aquests dies. El silenci de tants partidaris de l'entesa entre Catalunya i Espanya és molt covard. No han gosat defensar el rei Felip. L'únic aliat objectiu que té la tercera via catalana ara mateix és Felip VI, que ha esmenat Felip V de diverses maneres, especialment en el respecte i la utilització de la llengua catalana i en les demandes de solució del plet entre Catalunya i Espanya, presents en tots els seus discursos. La força que ha tingut la ruptura catalana és també conseqüència de la falta de vigor i coratge de tants catalans que són crítics amb el procés en les converses de saló, però tenen por de jugar-se-la a cor obert. |
|
|