Lleis, compromisos i pactes La Vanguardia en català | 03/06/2015 - 00:00h  Lluís Foix El sotrac en les eleccions del 24 de maig es va sedimentant amb negociacions, promeses i pactes en un escenari en què les majories han estat pràcticament escombrades en els principals enclavaments dels territoris hispànics. Pactar és cedir aquí i recuperar allà, perdre i guanyar, saber trobar l'equilibri polític, social i econòmic que permeti governar sense perjudicar les minories que qualsevol sistema lliure ha de protegir. No m'apunto a l'esport de desqualificar qui pensa d'una altra manera o al de negar l'evidència d'una majoria de vots encara que siguin molt pocs. Les teories sobre si ha de governar la llista més votada o el còmput de les forces que sumin una majoria són molt discutibles, però igualment legítimes. El repertori de les conveniències i mercadejos de partits i polítics que s'estan confeccionant aquests dies és inesgotable. El cas és que en tots els municipis i comunitats autònomes hi haurà d'haver un govern aquestes pròximes setmanes. Susana Díaz a Andalusia no pot continuar en la interinitat gaire més temps. Els pactes més emblemàtics i de més envergadura política s'estan elaborant als ajuntaments de Barcelona i Madrid. Ada Colau i Manuela Carmena tenen trajectòries molt diverses, però totes dues proposen un canvi radical en els municipis de les dues principals capitals. L'inconvenient que sabran superar és que no disposen de majoria absoluta. Colau necessita diversos suports per ser proclamada alcaldessa. Ha obtingut 11 regidors i en necessita 21. No se sap el preu que posaran els seus futurs socis, però els pactes no surten a bon preu. Carmena està a un sol regidor de la inefable Esperanza Aguirre. L'alcaldable madrilenya és una senyora que sembla que n'ha vist de tots colors i desplaçant el Partit Popular de l'alcaldia ja en tindria prou. A veure què passa. Ada Colau és un perfil més combatiu, sindical, ideològic, radical. El món jurídic està inquiet per les declaracions que va deixar anar dilluns dient que "desobeirem les lleis que ens semblin injustes". I ho diu amb la força dels onze regidors de la seva formació, que ha aconseguit un èxit inesperat i meritori. Sempre tornem a Antígona, que diria Steiner, sempre s'està a punt d'invocar les lleis no escrites dels déus, aquests absoluts reals o imaginaris que no es poden violar sota cap preu i que només es poden ignorar quan es tracta de qüestions d'extrema gravetat. Una cosa és ventilar l'espessa xarxa de lleis que acaben sent un obstacle per si mateixes i una altra cosa és sostreure al control de la llei qüestions que puguin perjudicar l'existència o la vida ordinària de les persones. Un vell professor de Dret Romà deia a la facultat que la llei és la forma més idònia per protegir el més fràgil. Claudio Magris, des del seu Trieste vetust, afirma que sempre hi haurà qui digui que la política no es fa amb la moral o amb moralismes. És veritat, però tampoc no s'aconsegueix amb la immoralitat. El que es pugui dir de les intencions d'Ada Colau respecte a les lleis que li semblin injustes es pot atribuir als polítics dels partits que han fet el que els ha semblat i han convertit una professió de servei en un espai de corrupció sistematitzada, estructural, indecent i vergonyosa. L'abús en política es paga molt car. A vegades obre les portes de les presons. No li discutiré a Ada Colau la legitimitat per ser alcaldessa de Barcelona. Ni tampoc la desautoritzaré abans que sigui proclamada i adopti les seves primeres decisions de pes. Però és aconsellable que sigui conscient que la política és l'art del compromís, molt més quan la seva formació representa només una quarta part del Consistori barceloní. És hora de responsabilitats en uns temps en què la complexitat de la vida pública pot portar a cometre errors irreparables. Compte amb la improvisació. La victòria de Colau representa també que hi ha més d'un eix en la política catalana. Als qui hem fet sempre la distinció entre l'eix nacional i l'eix social se'ns ha retret que no enteníem les pulsions independentistes que bateguen en la societat catalana. És evident que n'hi ha i són importants. Però no són les úniques. És probable que Mas hagi d'anar-se'n a casa perquè la força de les desigualtats socials sigui més poderosa que el sobiranisme. No vull provocar ningú, però portaré a col·lació un passatge de Jaume Vicens Vives del seu Notícia de Catalunya. Cada temps comporta les seves exigències i les seves regles polítiques i socials. "Però sí que s'ha de meditar sobre el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és cap altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública". Una de les variants de la Revolució Gloriosa a Anglaterra (1688) va ser precisament la de fugir de l'abstracte i simbòlic per cenyir-se a la realitat més pròxima i inquietant. |
|
|