Espanya i l'Argentina La Vanguardia en català | 03/06/2015 - 00:00h  Pilar Rahola Quant es poden arribar a assemblar els governs de dretes amb els d'esquerres quan s'assenten en la impunitat! I, agradi poc o gens a tots dos presidents, el Govern de l'Argentina i el d'Espanya semblen tallats amb el mateix patró encara que vesteixin de colors rivals. Per descomptat no em refereixo a les polítiques concretes, sinó a una cosa més pregona i sens dubte més rellevant: la manera d'entendre la democràcia. I per democràcia em refereixo a la divisió de poders, al respecte radical per les llibertats individuals, a la comprensió de la política com l'art de resoldre problemes i no crear-ne i, en definitiva, a considerar que la res publica és, tal com indica, una qüestió pública, i no el vedat privat de partits i governants. I aquest compromís amb la democràcia s'assumeix -o es nega- tant des de la dreta com des de l'esquerra. És cert que el que ha passat a l'Argentina, amb el molt presumpte assassinat del fiscal Alberto Nisman, no té parangó amb els embolics d'Espanya, i que qualsevol paral·lelisme s'ha de fer amb guants. Especialment després del vídeo-denúncia del periodista Jorge Lanata a El Trece TV, en què es veu la policia contaminant sense pudor l'escena del crim. Això de Nisman cada dia s'assembla més a les històries de crims d'Estat, en aquest cas amb l'Iran pel mig. Però més enllà del cas Nisman i de les seves arrels profundes a les clavegueres de l'Estat, el capteniment de la presidenta Kirchner i del president Rajoy s'assemblen sospitosament. Ambdós utilitzen la justícia com a ariet particular i la converteixen en un instrument de baralla política. Tots dos retallen la llibertat d'expressió, en el cas del règim K per la via d'acovardir periodistes i empresaris contraris, i la resta de la ciutadania que no els fa adequadament la rosca; i en el cas del règim Rajoy, amb lleis mordassa contra manifestacions i al·lucinants caceres a xiuladors d'himnes i posseïdors de banderes insurgents. Tots dos inventen enemics de la pàtria, com a ariet per demonitzar tot allò que se'ls enfronta. I tots dos intenten resoldre els problemes per la via de negar, despistar i imposar, incapaços d'entendre la política com l'art de gestionar la complexitat. I en aquest procés tant val imputar judicialment un president de la Generalitat, mentre es nega l'exercici de les urnes, com acovardir tota la societat civil que es mostra crítica. Per descomptat, els dos governs són democràtics, però la qüestió no és el què, sinó el com. I la manera com tots dos entenen la democràcia és francament millorable. Sobretot perquè si la democràcia no s'assenta en llibertats sòlides i en poders independents, s'acosta perillosament a una autarquia. Sense democràcia, la llibertat és una quimera, va dir Octavio Paz. Té raó, amb un afegit: amb democràcia de baixa qualitat, la llibertat és una ganyota. Espanya i l'Argentina, vides paral·leles. |
|
|