OPINIÓ
3 juny 2016 2.00 h

KEEP CALM

On cal situar l'immobilisme

ANDREU PUJOL
Per més que en alguns moments pugui semblar el contrari, aquesta diversitat ideològica de l'independentisme català és una de les seves fortaleses

Que els partits independentistes representats al Parlament de Catalunya no comparteixen ideologia no és pas cap novetat i pretendre que no sorgeixin discrepàncies entre dretes i esquerres és pretendre massa. Per més que en determinats moments pugui semblar el contrari, aquesta diversitat ideològica de l'independentisme català és una de les seves principals fortaleses: li permet englobar gent de diversos estrats socials i maneres de pensar. Al cap i a la fi, en qualsevol democràcia l'adscripció a una sobirania nacional no va lligada a cap corrent de pensament concret i en els casos en què ideologia i estat es fonen és que hi ha mala peça al teler. Partint d'aquesta premissa que tothom ja hauria de tenir interioritzada, seria prou fàcil arribar a acords en allò estrictament necessari i deixar les garrotades per a la resta. La CUP hauria de ser capaç d'entendre que el govern de la Generalitat no és contrari a l'existència de la propietat privada i, per tant, no pot fer altra cosa que enviar els Mossos d'Esquadra quan aquesta s'usurpa. Això no hauria de ser excusa per no presentar-se a una reunió sobre els pressupostos. Al mateix temps, des dels sectors convergents de Junts pel Sí s'ha exhibit un immobilisme petri pel que fa a matèria fiscal i pressupostària, tal com si CDC hagués guanyat les eleccions amb prou marge per no haver de negociar amb ningú. Per adoptar aquest rictus, uns i altres haurien d'haver fet un senzill pas previ. Els uns, haver guanyat les eleccions per majoria absoluta amb un programa que defensés l'abolició de la propietat. Els altres, haver guanyat les eleccions per majoria absoluta amb el seu programa econòmic. És una evidència que cap d'aquests dos escenaris és real però pel que sí que tenen prou suport, uns i altres, és per avançar cap a la independència de Catalunya. És aquí on cal situar l'immobilisme i no pas en les dèries minoritàries de cadascú.