Salellas i el bumerang

 03/06/2016 00:52

El cas de les propietats del diputat cupaire Salellas és molt interessant per comprendre la batalla política –cultural, en el fons– que vivim, però cal filar prim per no fer-ne una caricatura, que és precisament el que generen molts discursos de la CUP sobre aquells que els anticapitalistes ataquen.

Hi ha un tipus de crítica que es fa a Salellas que no comparteixo, perquè em sembla primari i, a més, acaba sent contraproduent. Se li retreu al diputat gironí que tingui un patrimoni considerable quan és un membre destacat d’una formació que es reclama eina dels pàries de la terra, per dir-ho amb la retòrica clàssica. És una crítica feta des del desconeixement: els partits revolucionaris han comptat, des de sempre, amb molts dirigents que no provenien del proletariat. Un grapat de burgesos i fills de papà han integrat les elits de l’esquerra. Com és sabut, Engels –redactor amb Marx del Manifest comunista– era fill d’un industrial i ell mateix va exercir com a empresari. I el PSUC era un partit on convivien obrers, professionals i alguns fills de les classes benestants, a més de certs prohoms que contribuïen a finançar l’organització. Es pot ser ric i d’esquerres (fins i tot bolxevic) com es pot ser pobre i de dretes (ho demostren els bons resultats del PP fora de Catalunya). Aquest debat no té recorregut.

La crítica pertinent a Salellas és la que té a veure amb els efectes perversos de la simplificació populista i purista. Els cupaires s’han atorgat –i molts altres partits i entorns ho han permès de manera suïcida– el paper d’indiscutibles jutges morals de les actuacions polítiques i socials de qui sigui. Cada cop que algú ha dit o escrit la fal·làcia aquella de “no estic d’acord amb la CUP, però s’ha d’admetre que són els únics coherents”, s’ha reforçat aquesta funció –diguem-ne– sagrada per sancionar el bé i el mal. I, com és evident, el fo­nament del mecanisme de mesura moral cupaire rau en una premissa típica de qui està convençut que té la veritat: els interessos d’altri acostumen a ser sospitosos, per definició. Només els membres de la CUP (i àmbits afins) tenen interessos nobles i es dediquen a “finalitats socials”.

I vet aquí que aquesta inquisició diària –acceptada amb una passivitat digna d’estudi– ha acabat colpejant com un bumerang el diputat Salellas, que ha insistit molt que els seus pares van treballar de valent per fer el seu raconet. Quan la sospita regeix la ­relació amb els teus adversaris, sempre arriba el dia en què tu acabes sent sospitós i has de justificar-te. Però ha estat la diputada Reguant qui, més ortodoxa que Salellas, ens ha mostrat el secret del recte judici cupaire: la teva segona residència (en cas que
en ­tinguis) serà okupada o no en funció del que diguin les entranyes de l’ocell que interpretarà el sacerdot
de torn.