AL CONTRAATAC

Sílvia Cóppulo

SÍLVIA CÓPPULO

Periodista

L'oportunitat de Puigdemont


DIVENDRES, 3 DE JUNY DEL 2016

Senyor president, vam aplaudir que plantés cara i digués que no aniria a la final de la Copa del Rei a l'estadi Vicente Calderón si no s'hi permetia entrar amb estelades. I el jutge va tombar la prohibició de la delegada del Govern espanyol a Madrid. Era un afer que superava de llarg l'àmbit del futbol; era un tema de país. I així com molts van criticar la tebior primera del Barça, la gran majoria de catalans i catalanes van aplaudir la seva determinació. Però, president Puigdemont, habitualment el sentim poc. Vostè és un home assenyat, que sap oferir espais de diàleg a Madrid, que és capaç de començar a enraonar amb els que repetidament neguen el diàleg i s'encara amb fermesa i amabilitat alhora a tots aquells que se'l miren amb recel, siguin empresaris espanyols o mandataris europeus.

El desallotjament dels okupes de l'anomenat banc expropiat de Gràcia és un símptoma. Va més enllà de la protesta d'uns joves idealistes que treballen pel barri. Li parlo de l'escalada de violència al carrer, defensada cada vegada per grups més nombrosos. Em refereixo a no sentir-li dir res tampoc quan l'alcaldessa Ada Colau s'erigeix en jutge, essent-ne part, i reclama proporcionalitat a les accions repressives de la policia. Proporció en la resposta dels agents un cop els encaputxats armats amb martells o explosius ja els hagin atacat. ¿Què ens està passant? Ara, quan algú diu que està a favor de la desobediència, el trobem xupiguai. I de la mateixa manera comprenem que alguns vulguin alliberar-se d'un acord d'estabilitat. Quina gran llibertat la inestabilitat. Excita. Ho decideix una assemblea al carrer i ho ha d'acatar tot un Parlament. ¿Visca la democràcia! O sigui, ¡ole tu!

La paperera de la història

Ja sé, senyor president, que està atrafegat mirant d'aprovar els Pressupostos, i que l'esmena -perquè no sembli que no té prou contundència- és a la totalitat. Des del 27-S, a Catalunya és la CUP qui decideix el debat. Artur Mas es va sacrificar per poder tenir Govern, i ara fa la impressió que el que es pot perdre és el país. Perdre la confiança de la gent i diluir la il·lusió. ¿Quin país volem? ¿El que defensa la violència i es mofa de la llei? No és fàcil negociar els dos vots que els falten, però, ¿segur que no poden explorar altres aliances, senyor president? Que el tempo del procés en quedés tocat potser no seria tan greu. Ara qui hi perd és Catalunya.

Per això crec que més que mai vostè té la gran oportunitat de fixar criteris ètics i rearmar moralment el país. Liderar i no únicament negociar. L'alternativa la vam sentir anunciar amb un esclat de satisfacció el gener passat. El diputat cupaire, després de dir que havia enviat Mas a la paperera de la història, va prometre que n'hi enviaria molts més
.