Carta oberta a un amic intel·lectual

03/12/14 00:00 ANTONI SANT
L'autor reflexiona sobre el procés sobiranista i el paper dels intel·lectuals. Foto: R.RAMOS.
Assumiu la teoria del suflé, segons la qual tot el que puja baixa. Per vosaltres el procés acabarà perquè no és raonablement objectiu

Benvolgut amic, t'escric –permet-me que conservi el nostre tracte habitual fruit d'un coneixement antic– per intentar rebatre racionalment les objeccions a l'actual procés català que, des d'una posició que es diu catalanista, molts destacats intel·lectuals com tu paleseu dia sí i dia també des de diversos mitjans de comunicació del país. De bell antuvi discrepo de la premissa, al meu entendre inexacta, de la qual parteix la vostra tesi: l'actual entusiasme sobiranista és per motius essencialment sentimentals o romàntics. Aquesta premissa us permet anunciar el seu indefectible –i proper– final, tal com normalment passa en els “crescendos emotius” de la música a fi de preservar l'oïdor dels devastadors efectes d'una pertorbadora “síndrome de Stendhal”. En paraules més ordinàries: assumiu fil per randa la teoria del suflé, segons la qual tot el que puja baixa. Per vosaltres el procés acabarà perquè no parteix de raonaments objectius o racionals sinó de l'emoció i el sentiment. Per contradir aquest argument no trobo millor resposta que la que diàriament ens donen, des de les pàgines dels nostres mitjans, col·laboradors habituals com ara J.B. Culla, Antoni Segura, Elisenda Paluzie, Miquel de Palol, Ferran Requejo, Marc Álvaro, Jordi Graupera, Germà Bel, Salvador Cardús, Sala Martín, Josep Ramoneda o Màrius Serra, i tants altres, tots ells distingits professors d'universitat als quals difícilment podreu seriosament qualificar de nacionalistes irracionals, romàntics o sentimentals. Mira, amic, la clau de volta del problema que ens ensenyen tan solvents pensadors passa per la resposta que es vulgui donar a dues preguntes d'una impecable racionalitat. La primera: és Catalunya una nació política? Si la resposta fos afirmativa, la solució és al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (PIDH), ratificat per l'Estat espanyol el dia 27 d'abril del 1977, segons el qual tota nació política té dret a “decidir lliurement el seu estatut polític i procurar també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”. Com deia Ernest Renan, autor que freqüentment citeu com a gran enemic de la nació romàntica: “El dret de les poblacions a decidir el seu propi destí és l'única solució que puguin imaginar els savis davant les dificultats que s'afronten en decidir què és una nació.”

Si la resposta a la primera pregunta fos negativa, et recomanaria que llegissis historiadors tan poc romàntics com Vicens Vives, Pierre Vilar, John Elliot, Pierre Bonnassie o Paul Preston, que coincideixen en considerar Catalunya com el primer territori europeu al qual atribuir el concepte de nació política no és un anacronisme. És aquella nació de Ramon Muntaner (companyons de llengua, terra i rei) o, si vols, en termes moderns, la nació imaginada (que no imaginària) per la població que l'historiador britànic Perry Anderson veu en la consciència moral de vincles recíprocs lingüístics, culturals i d'autoritat política acceptada pel comú.

La segona pregunta és si convé a aquesta nació política, per tal de desenvolupar els seus objectius cap al bé comú enumerats en l'article del PIDH suara transcrit, continuar formant part d'un estat que ha negat sempre la condició de nació política a Catalunya i s'ha dedicat els darrers trenta anys a subjugar-nos políticament (café para todos), econòmicament (inversió raquítica en infraestructures) i culturalment (llei Wert i fractura de la unitat de la llengua). El darrer llibre del professor Fontana (materialista històric) ho explica molt bé, sense ni un gram de romanticisme, que l'actual situació és la darrera baula d'un encadenat de fa més de tres-cents anys. Per tant, és un fet empíricament demostrat que la pertinença a Espanya fa inviable el desplegament de les diverses potencialitats de Catalunya. Una Espanya, per cert, que cada vegada esdevé més aliena en mostrar la seva pitjor cara autoritària (negativa a deixar votar catalans i canaris, criminalització del procés català, interpretació restrictiva del pacte constitucional, persistència dels únics presos per idees a l'Europa occidental, etc.) o quan esdevé una esperpèntica i reaccionària cort dels miracles (duquessa d'Alba inclosa) on pul·lulen novament els murris (“el petit Nicolás”), ministres condecorant marededéus, els bufons (Monago vestit de torero) i els intocables hidalgos (el seu primer ministre col·lecciona, impassible el posat, imputacions per corrupció dels seus virreis, vàlids i tresorers).

Quina és la resposta racional d'un intel·lectual com tu? Estic segur, i torno a Renan, que aviat abandonaràs el freqüent error dels intel·lectuals elitistes que es creuen infal·libles i s'apiaden de la nostra vulgaritat des de principis superiors mantenint que “consultar les poblacions”, “Vaja! Quina ingenuïtat! Una altra vegada aquestes raquítiques idees que pretenen substituir la diplomàcia i la guerra per un mitjà de tan pueril senzillesa”.

Darrera actualització ( Dimecres, 3 de desembre del 2014 00:00 )