ARTICLES
3 desembre 2015 2.00 h

La força de la pau

ANTONI SEGURA I MAS

El 21 d'octubre del 2012 se celebraren eleccions avançades a Euskadi, i amb l'esquerra abertzale legalitzada la majoria nacionalista fou incontestable: PNB, 27 escons (30 el 2009); EH Bildu, 21 (no es va poder presentar el 2009); PSE-EE, 16 (25); PP, 10 (13); UPD, 1 (1). ETA havia anunciat el cessament definitiu de l'activitat armada feia un any (20 d'octubre del 2011) i Iñigo Urkullu iniciava la primera legislatura sense l'ombra pertorbadora de la violència. Era el moment d'apostar per un futur de convivència, d'intentar recosir la cohesió social que la violència havia malmès durant generacions i de posar les bases per a la reconciliació. Havia arribat la pau tan anhelada.

Als poders establerts espanyols –i catalans i bascos– els processos democràtics i pacífics els fan por

Una pau que no havia estat fàcil, que havia superat tots els obstacles que li barraven el camí: des de la contumàcia dels sectors durs d'ETA, partidaris de continuar amb una violència que no conduïa enlloc més que a incrementar el nombre de víctimes, a la utilització partidista d'algunes associacions de víctimes del terrorisme per aquells que creuen que tot s'hi val per tal d'obtenir més vots. Una pau que havia exigit un profund procés de reflexió interna a l'esquerra abertzale i dels esforços de moltes organitzacions de la societat civil, de partits i sindicats, de l'església basca, d'intel·lectuals compromesos amb la pau i de tanta i tanta gent que creu que la força de la paraula, de la política i de l'acord prevalen sempre sobre la força de les armes. Ha estat, doncs, una pau teixida dia a dia, conversa a conversa, assemblea a assemblea, i ha estat, sobretot, la victòria d'aquells que després del fracàs per a un final dialogat de la violència el 2006, no defalliren i continuaren treballant per la pau.

L'amic Antoni Batista en el seu darrer llibre, de qui manllevo el títol per aquest article, la força de la pau, exposa amb claredat i sense embuts el paper fonamental que va tenir Arnaldo Otegi –i Rafa Díez Usabiaga– en l'aposta per la pau de l'esquerra abertzale. Paper que, tanmateix, el va portar a ser condemnat per l'Audiència Nacional a deu anys de presó (rebaixats a sis anys i mig pel Tribunal Suprem) en ser acusat de seguir instruccions d'ETA per intentar reconstruir Batasuna a través del projecte Bateragune. I, en una actitud que reflecteix perfectament l'escassa qualitat democràtica i els dèficits de l'estat de dret del Regne d'Espanya, a dia d'avui Otegi segueix empresonat.

Què se n'ha fet del denominat Pacte d'Ajuria Enea signat el 12 de gener de 1988 per AP, CDS, EE, EAJ-PNB, PSE-PSOE i EA on s'afirmava que en absència de violència hom està legitimitat per “defensar, per vies pacífiques i democràtiques, els seus propis plantejaments polítics”, inclòs el dret a l'autodeterminació. Si és així, per què Otegi segueix a la presó? Per què, en absència de violència (ara i sempre), l'independentisme català és titllat d'antidemocràtic o de totalitari? Per què, en definitiva, es criminalitza tot aquell procés democràtic i pacífic que qüestiona la unitat d'Espanya i l'statu quo vigent? On és la qualitat democràtica d'un règim polític que manté a la presó a aquells que han apostat per la pau o que desqualifica qualsevol iniciativa política que aposti pel dret a decidir dels ciutadans?

Desenganyem-nos, als poders establerts espanyols –i catalans i bascos–
els processos democràtics i pacífics els
fan por perquè els deixen sense arguments per defensar la seva situació de privilegi on els seus beneficis –alimentats també per la corrupció i el tràfic d'influències– són l'altra cara de la moneda de la precarietat i la pauperització de les classes mitjanes i populars. I Otegi segueix a la presó perquè temen la força de la pau que pot portar un canvi irreversible i de futur al País Basc.