POLÍTICA
BARCELONA - 3 desembre 2018 2.00 h

AAMER ANWAR 

RECTOR DE LA UNIVERSITAT DE GLASGOW. ADVOCAT DE L’EXCONSELLERA CLARA PONSATÍ

“Els polítics han de parar de mirar a fora”

 “Han de començar a actuar a dins, perquè el seu gran poder no té res a veure amb May ni Merkel; és la gent”

 “Espanya ignorarà Estrasburg, cal actuar abans”

 “Què passarà el primer dia del judici? On són les vagues? Trobo a faltar una estratègia comuna i un calendari d’accions”

El rector activista
Nascut a Anglaterra, fill de pakistanesos, Aamer Anwar (1967) és escocès fins al moll de l’os i ara també una mica català pels molts amics que té aquí, una relació que es va forjar de debò el 2017 en una data tràgica, la de l’atac a la Rambla. Rector de la Universitat de Glasgow i activista per les llibertats després de viure la repressió policial com a estudiant, acaba de ser triat advocat de l’any al seu país, després de representar l’exconsellera Clara Ponsatí, un cas que li ha donat notorietat aquí i a fora, i que el va dur dilluns a presentar ‘La batalla de l’exili’ (Ara Llibres), de Josep Casulleras, en què escriu l’epíleg. Des de fora, ara dona la seva visió desacomplexada del procés.
ÒSCAR PALAU - BARCELONA
Els que s’hau­rien de mobi­lit­zar a Madrid són els sin­di­cats i els par­tits ano­me­nats d’esquer­res
El punt bàsic de les uni­ver­si­tats és crear debat, i que això no passi a les cata­la­nes és una ver­go­nya

V

ostè era a la Ram­bla el dia dels atemp­tats.
Sí, l’endemà tenia una xer­rada a Prada, i vaig arri­bar la nit abans dels atemp­tats. Era un dia preciós, milers de per­so­nes a la Ram­bla, era impres­si­o­nant veure tota la huma­ni­tat allà, negres, blancs, homes i dones de dife­rents naci­o­na­li­tats, cul­tu­res i reli­gi­ons... Vaig seure a prop de l’església que hi ha a prop del mer­cat, feia fotos... Recordo que el meu fill, que lla­vors tenia nou anys, plo­rava quan vaig mar­xar, però jo venia per feina i no el podia por­tar amb mi. I li vaig pre­gun­tar què volia, que li ho por­ta­ria. I volia una samar­reta del Barça. Així que em vaig aixe­car per bus­car una botiga del Barça, i quan vaig començar a cami­nar vaig sen­tir molt de soroll, crits, que venien in cres­cendo... Pri­mer em vaig pre­gun­tar què pas­sava i, no sé per què, vaig començar a córrer, pot­ser durant un minut. Havia tin­gut una con­versa amb un amic mesos abans sobre atacs ter­ro­ris­tes, i em deia que sem­pre hi havia un segon atac. I la gent entra a dins dels llocs, les boti­gues, per mirar d’evi­tar-lo. Has de pen­sar molt ràpid quan t’hi va la vida. Al final em vaig girar, vaig veure la fur­go­neta amb les por­tes ober­tes, els cos­sos, era com una bomba... Hi havia una dona que cri­dava amb una nena de dos anys, l’edat de la meva petita; ella li aga­fava la cama... Era la pri­mera vegada que era aquí en molt temps, i estava en xoc. He par­lat sobre ter­ro­risme durant molts anys; jo soc musulmà i he repre­sen­tat gent acu­sada. Tinc molt clar que aquesta gent intenta divi­dir-nos i, per mi, tot allò repre­sen­tat a la Ram­bla és el que ells odien. No vaig poder dor­mir aque­lla nit, l’endemà vaig anar fins on havia arri­bat la fur­go­neta i hi havia una sola flor, a quarts de sis del matí. Després n’hi va haver més, fins a milers. I la gent nor­mal va seguir i va dir que no estava ate­mo­rida: “No tenim por.” Això és fantàstic, aquest espe­rit d’huma­ni­tat. Vaig pen­sar: “Estimo aquest país!” L’endemà havia d’anar a Prada; em van dir que ho enten­drien si volia tor­nar a casa, la meva família volia que tornés. Però jo era afor­tu­nat, hi havia gent de 34 països dife­rents que havia per­dut la vida, els fills, els pares... I recor­dava com havia par­lat que ells volien divi­dir-nos, i no els podíem per­me­tre gua­nyar.
En aquell moment poc, s’ima­gi­nava que al cap de pocs mesos esta­ria defen­sant una con­se­llera del govern a l’exili...
Vaig anar a Prada. i vaig dir a Anna Arqué i Eli­senda Palu­zie que, si neces­si­ta­ven res de la gent d’Escòcia, m’ho digues­sin. I em van dema­nar que vingués pel referèndum com a obser­va­dor. Per desgràcia no podia, però van venir altres amics, i ho vaig veure a la tele­visió. Em vaig hor­ro­rit­zar, i vaig pen­sar: “Això no és Rússia, no és el Pakis­tan, no és l’Aràbia, no és Àfrica... Això és Europa! No és propi d’Espa­nya, què coi estan fent?” No vaig veure violència per part dels ciu­ta­dans, els cata­lans, només en vaig veure a l’altra banda. Vaig veure els cops de puny, aquells Robo­cops exer­cint violència sobre gent que estava... fent què? Perquè era il·legal? No és il·legal per al dret inter­na­ci­o­nal expres­sar el dret a vot, i no és cri­mi­nal enlloc, ni ho ha estat mai. La res­posta a gent que vol votar és col­pe­jar-la? Era dement, un retorn a Franco!
Vostè va par­lar de Franco per la Diada, i va aixe­car polèmica.
Quan veus el poder de la violència, dels uni­for­mats, con­tra gent pacífica, et xoca. I vaig dir que hi veia el fan­tasma de Franco, que ell esta­ria molt con­tent. Què et pen­ses que hau­ria dit? Hau­ria estat ani­mant la poli­cia, els para­mi­li­tars! Hau­ria plo­rat llàgri­mes d’ale­gria! Perquè estan seguint la seva tra­dició, els seus pas­sos, per defen­sar la uni­tat de l’Estat. L’1-O va anar d’escla­far l’espe­rit i les aspi­ra­ci­ons de lli­ber­tat del poble català. Des de fora faig un paral·lelisme: si demà Nicola Stur­geon con­voca un referèndum d’inde­pendència i The­resa May diu que no pot fer-ho, ella tirarà enda­vant. I seria inac­cep­ta­ble que May enviés milers de tro­pes, d’agents de poli­cia, per ata­car els col·legis elec­to­rals. Espa­nya havia de dir: “D’acord, dei­xem que la gent voti.” A Escòcia vam per­dre! La clau de la democràcia és dei­xar deci­dir la gent. Si creus que les teves visi­ons són for­tes i pots gua­nyar, uti­litza la teva veu i la democràcia i la política, com vam fer al Regne Unit.
Europa no va dir ni una paraula.
Perquè són covards, i això els fa còmpli­ces. El silenci no és una opció: o estàs a favor del dret democràtic de votar o hi estàs en con­tra. Si tras­lla­des el que va pas­sar l’1-O a Rússia, a la Xina o a algun país de l’Ori­ent Mitjà, els líders euro­peus esta­rien indig­nats: apro­va­rien moci­ons, dema­na­rien san­ci­ons, dirien que és una desgràcia i que en democràcia la gent té dret a expres­sar-se. Si can­vies el nom d’aquests països pel d’Espa­nya, lla­vors callen. La UE és una ger­man­dat de països, i quan un germà fa una cosa mala­ment, li ho dius, això és el que és la família, l’amis­tat, tu no igno­res els seus crims, hi par­les en con­tra. La UE es va crear per asse­gu­rar que no tor­naríem als anys trenta i qua­ranta, a l’Holo­caust, als règims fei­xis­tes... No hauríem d’obli­dar la història, Franco va ser l’amic més pro­per de Hit­ler! Ara inten­ten moure’n les res­tes, i no puc ima­gi­nar cap altre país euro­peu on passi això, mira Ale­ma­nya!
La diferència és que Franco va gua­nyar, i va morir al llit.
Sí, se’n va anar en pau a la tomba, però va dei­xar el país en guerra! Aquest tema no ha estat mai resolt. La gent encara té por de par­lar, encara hi ha violència al car­rer, a vega­des encara hi ha la men­ta­li­tat de ser una colònia, encara has de pre­gun­tar a l’amo què et dei­xen fer i què no. Espa­nya et parla com a un nen perquè actuïs de manera res­pon­sa­ble: això ho pots fer, això no, n’hauríem de par­lar... Cata­lu­nya és part del seu imperi.
Vostè com­para Espa­nya amb l’imperi britànic en el lli­bre...
Sí, són tàcti­ques molt simi­lars. Els meus pares són ori­gi­na­ris de l’Índia, del Pakis­tan quan es va par­tir, i les històries que sen­tia de petit eren sobre com el par­tit del Congrés inten­tava des­truir les aspi­ra­ci­ons d’inde­pendència. Pro­ba­ble­ment van cons­truir el millor imperi dels països euro­peus al món, el van saber man­te­nir millor que Espa­nya. I la raó és que no van uti­lit­zar només la violència i mètodes bru­tals; els britànics van robar, van vio­lar, van matar, van come­tre geno­ci­dis, com els espa­nyols, però també es van ado­nar que uti­lit­zant la força bruta sem­pre, la gent hau­ria llui­tat, hi hau­ria hagut una rebel·lió, i la tàctica va ser divi­dir, van crear ope­ra­dors d’estat per fer creure que vivien en una democràcia. I alguna gent va pen­sar que aquesta era la manera, ser rao­na­bles i com­pren­si­bles, que no podien radi­ca­lit­zar-se, perquè hi podria haver violència als car­rers. Era la seva tàctica, i l’Índia es va inde­pen­dit­zar als anys qua­ranta quan hau­ria d’haver-ho fet el 1850 o el 1900, perquè cada deu anys es repe­tien els matei­xos errors per part dels líders del movi­ment inde­pen­den­tista. El mateix va pas­sar a Irlanda; la Gran Bre­ta­nya hi va fer el mateix al llarg d’un segle, va divi­dir el movi­ment. De la manera com es va fer a l’Índia, sabem que cap movi­ment d’inde­pendència és pro­pi­e­tat d’una, dues o tres per­so­nes. És de la gent. Quan la gent s’adona que té el poder real, el poder és seu. És això el que els con­duirà a la inde­pendència. En cap lloc del món la inde­pendència ha estat con­ce­dida pels colo­ni­a­lis­tes, ells no mar­xen sense ves­sar sang.
Espa­nya diu que Cata­lu­nya no és cap colònia i que no es pot auto­de­ter­mi­nar...
Durant 300 anys han pro­hi­bit la llen­gua, han ata­cat els seus polítics, onze dels últims dotze pre­si­dents han estat empre­so­nats, exi­li­ats o exe­cu­tats. Mira la història, no conec cap altre país euro­peu on hagi pas­sat això!
Però aquest dret de Cata­lu­nya es reco­neix a l’exte­rior?
En ter­mes de dret inter­na­ci­o­nal, Cata­lu­nya té dret a l’auto­de­ter­mi­nació: no és il·legal, no és cri­mi­nal. El pro­blema dels països euro­peus és que estan més pre­o­cu­pats pel que pas­sa­ria inter­na­ment. És un pro­blema que Cata­lu­nya miri cons­tant­ment cap a la UE perquè hi faci alguna cosa; no farà res en abso­lut fins que els cata­lans facin res.
Això és un error?
És clar que han de par­lar amb les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, però cinc o sis dipu­tats en aquest país o aquest altre no can­vi­a­ran res, siguem rea­lis­tes. No hi ha la cor­re­lació de for­ces a la UE, no farà res per aju­dar els cata­lans. Es va decla­rar la inde­pendència, ara la qüestió és com es du a la rea­li­tat. I, tret que es facin movi­ments, la UE no farà res. Un altre cop és la tàctica d’anar-ho endar­re­rint, perquè als líders espa­nyols i euro­peus ja els agrada que tot es foca­litzi en el Tri­bu­nal d’Estras­burg. Això només afecta dos actors, Espa­nya i Cata­lu­nya, tots els altres són fora de l’habi­tació, i Espa­nya no debatrà la inde­pendència. Ja ho vaig dir a la Diada, és com si un gàngs­ter entrés a l’habi­tació i segrestés la teva família.
Però l’Estat té la força; és difícil tirar enda­vant pacífica­ment.
A l’Índia van uti­lit­zar només el paci­fisme per ser inde­pen­dents. Té la força mili­tar, però no pot tan­car dos mili­ons de per­so­nes, no pot tan­car idees ni empre­so­nar aspi­ra­ci­ons. A les imat­ges de l’1-O, veig gent que va ser ata­cada, col­pe­jada, i no va mar­xar dels col·legis. I hi havia gent jove i de 90 anys, gent que mai havia estat ficada en cap experiència política que es va man­te­nir ferma. I aquesta gent encara hi és. El perill és quan passa el temps i només par­lem d’Europa, o dels judi­cis, o del final dels judi­cis...
S’està per­dent el temps, vaja...
Sí, el temps s’esva­eix, i això només va bé a Espa­nya. Ells pre­fe­rei­xen això, retar­dar i retar­dar, perquè l’inter­rom­pen i diuen que el pro­blema està resolt, i que és un afer intern.
Però això no és veri­tat, a Cata­lu­nya hi segueix gover­nant una majo­ria inde­pen­den­tista...
Sí, el pro­blema encara hi és. Però, en ter­mes d’estratègia, el que veig des de fora, amb tot el res­pecte, és que hi ha difi­cul­tats reals per deci­dir què s’ha de fer. Quan he par­lat amb tot­hom de l’ANC, d’Òmnium Cul­tu­ral, amb els pre­so­ners, quan vaig veure els Jor­dis i els altres pre­sos, els pre­gun­tava el mateix, i tot­hom té estratègies dife­rents. I el pro­blema és que tots es pre­gun­ten el mateix: què hauríem de fer?
I què creu vostè?
El temps vola, els pre­sos fa un any que estan tan­cats, i en els judi­cis hauríeu de tenir una estratègia. No sols dins del jut­jat, també a fora. La nos­tra amb els exi­li­ats no va ser només dins la sala, també a fora, perquè una per­se­cució judi­cial s’ha de com­ba­tre política­ment també. Els judi­cis seran a Madrid, i això és una altra humi­li­ació al poble català. I molta gent no creu en la justícia espa­nyola. Cada set­mana lle­geixo reve­la­ci­ons de cor­rupció, falta d’impar­ci­a­li­tat, enre­gis­tra­ments secrets, mis­sat­ges de What­sApp, reu­ni­ons amb polítics...
Sí, però no passa res...
Veig el cas del basc Otegi, en el qual Estras­burg va dir que no hi havia impar­ci­a­li­tat, però a Espa­nya això pre­o­cupa? No, gens. Ha dimi­tit algun jutge? No. N’han fet fora algun? No. Hi ha hagut un gran clam? No. No els importa el que diu el Tri­bu­nal de Drets Humans i tam­poc el que diu el govern català sobre això. Així que la qüestió és: segui­reu espe­rant o teniu una estratègia ara? És el pri­mer que trobo a fal­tar. Si el judici comença al gener, em pre­gunto: què pas­sarà el pri­mer dia? On és la rei­vin­di­cació del movi­ment? On són les vagues? On és el clam que diu “no reco­nei­xe­rem la legi­ti­mi­tat de l’Estat”? No hi ha res més edi­fi­cant per a un pres polític que saber que al car­rer hi ha mili­ons de per­so­nes mani­fes­tant-se en nom teu. Això et dona con­fiança i espe­rança, perquè empre­so­nant un polític espe­ren tren­car el seu espe­rit i fer-lo actuar sol, perquè quan les por­tes es tan­quen i les visi­tes se’n van i es que­den sols a la cel·la, no tens ningú a qui mirar: la família, els fills, com­panys polítics... I això et des­tru­eix els ànims. I la pre­gunta que apa­reix és: quant temps puc espe­rar seguir així? Si sents que hi ha un movi­ment als car­rers, en canvi... Posem que el judici comença el 5 de gener, on és el reclam que el 5 de gener tot­hom hau­ria de dei­xar les eines? Hau­ria de lide­rar-ho el govern! Tot­hom hau­ria de parar de tre­ba­llar aquell dia per dir “no en el nos­tre nom, alli­be­reu els pre­sos polítics!”
El judici serà un punt d’inflexió, la fines­tra d’opor­tu­ni­tat que invoca el pre­si­dent Torra?
Té raó quan parla de bus­car una altra fines­tra d’opor­tu­ni­tat, un momen­tum, però no esde­vindrà tal si no el comen­ces a pre­pa­rar. No vam arri­bar a l’1-O sense movi­ments per cons­truir-lo, tot­hom sabia què pas­sa­ria. I ara tot­hom sap que arri­barà el gener, així que pri­mer de tot has de fer un pla. I dir que el pri­mer dia del judici pas­sarà això; i el segon dia, això altre, i al final del judici, això és el que espe­rem que faci la gent. Si vols apro­fi­tar el momen­tum, el que falta en aquest gran retrat és la gent. La gent s’està frus­trant i enfa­dant cada vegada més, i això és perillós, perquè divi­deix el movi­ment inde­pen­den­tista. Ja ho hem vist: hi ha una part que diu “d’acord, seguim així, com­pro­me­tem-nos, nego­ciem, fem un altre referèndum, par­lem amb Espa­nya”, i una altra part més radi­cal que diu “no, oblida-ho, sor­tim als car­rers, no hem d’espe­rar a veure res”. Així hem vist grans divi­si­ons en el que abans estava unit. I la clau és: la gent que va votar aquests par­tits per una raó, que volia la inde­pendència, encara la vol. Així que oblida que el judici no serà conduït amb les millors mane­res, que enti­tats euro­pees de drets humans el con­dem­na­ran, que diran que els Jor­dis hau­rien de ser alli­be­rats, que és un abús del procés, no seran jus­tos. La gent no hau­ria de ser ingènua sobre el que diuen els advo­cats, perquè a vega­des ens pen­sem que el món gira al vol­tant nos­tre.
Com va conèixer la Clara Pon­satí? En el lli­bre explica que a través de la pre­si­denta del Par­la­ment escocès, Tri­cia Marwick.
Bàsica­ment un dis­sabte vaig rebre una tru­cada de la Tri­cia. Em va dema­nar si volia repre­sen­tar Clara Pon­satí, perquè neces­si­tava un advo­cat, i vaig dir 100% que sí! Vaig recor­dar el que havia dit després de mar­xar de Cata­lu­nya a l’octu­bre: si hi ha res que pugui fer per aju­dar, qual­se­vol cosa que vul­gueu que faci, digueu-m’ho. Vaig par­lar amb la Clara, i a part vaig recor­dar que quan em va dir que neces­si­tava un advo­cat ho vaig posar al Twit­ter i vaig pen­sar “Déu meu!”, perquè la res­posta va ser enorme, va arri­bar a mig milió de per­so­nes en poques hores! Milers de per­so­nes, va ser tre­mend, enorme, millor que qual­se­vol cosa que hagués fet abans.
Vostè diu que és el cas de la seva vida.
Sí. Si et dic la veri­tat, hau­ria estat bonic por­tar el govern espa­nyol a judici als tri­bu­nals esco­ce­sos, perquè estàvem deci­dits a gua­nyar, ja que ara només vam fer-ho per temes tècnics. Aquesta és la lluita més gran; ens vam ado­nar que estàvem fent història, i és un gran honor com a advo­cat impli­cat en la causa, fins al punt que ara cada cop que torno a Bar­ce­lona em sento com tor­nar a casa, sento que també és el meu país. Al cap­da­vall, ens quei­xem que la Clara i els altres exi­li­ats eren objecte d’una per­se­cució política. Que no ens podíem fiar que l’Estat els nomenés un tri­bu­nal impar­cial, i per això volíem dur-lo a judici. Volíem posar en evidència les decla­ra­ci­ons dels polítics per veure les diferències res­pecte a un judici a Escòcia. Allà seria inac­cep­ta­ble que algun altre polític en parlés abans, perquè es podria inter­pre­tar que con­di­ci­ona el tri­bu­nal, seria penal. No ima­gino el pri­mer minis­tre dient que són cul­pa­bles, no se li per­me­tria. I ho hem vist decla­ració rere decla­ració.
Aquesta era la vos­tra estratègia, però seria pos­si­ble encara?
Gon­zalo Boye és qui coor­dina l’estratègia inter­na­ci­o­nal i crec que serà a Estras­burg on es posarà en dubte Espa­nya. Al final tots podem gua­nyar allà i demos­trar que el sis­tema espa­nyol és injust i que hi ha una per­se­cució política. Però lla­vors el tema és: i què? Espa­nya alli­be­rarà tots els pre­sos? Dema­narà perdó i donarà mili­ons d’euros com a com­pen­sació? Ho igno­rarà i tirarà enda­vant. És el que he vist perquè con­dem­nen la justícia belga, l’esco­cesa, l’ale­ma­nya... Tot­hom està equi­vo­cat menys ells. Tots els mit­jans inter­na­ci­o­nals estan equi­vo­cats. Així què pas­sarà?Dirà que el tri­bu­nal euro­peu està equi­vo­cat. És una tàctica, una de les seves armes, així que no ho podem posar tot en aquest cis­tell, perquè a més pot­ser cal espe­rar cinc anys abans no arribi a la cort. Massa tard!
Manté con­tacte amb els altres advo­cats dels pre­sos i exi­li­ats?
Sí, tenim con­tac­tes periòdics; el mes pas­sat ens vam tro­bar. Així que sí, és pos­si­ble, és part de l’estratègia bus­car coses contínua­ment, però no és l’ele­ment fona­men­tal, això no serà el que durà a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Per al movi­ment és bo, perquè mos­tra a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal com és Espa­nya, però els polítics han d’actuar i fer alguna cosa: han de parar de mirar a fora, a Europa, a Escòcia, a Bèlgica... Que comen­cin a mirar a dins, al vos­tre gran poder, que no té a veure amb Angela Merkel ni The­resa May; és aquí al cos­tat, al car­rer! El que ha estat una for­ta­lesa dels cata­lans és que la inde­pendència no és només mar­car una creu a la case­lla, no és només un somni... Pene­tra en totes les parts del sis­tema. I, si ho fies tot als polítics, perdràs, perquè mai et dona­ran la inde­pendència. L’únic ele­ment que te la donarà és la gent! Són els únics en qual­se­vol país del món que poden acon­se­guir la seva lli­ber­tat. I els polítics estan igno­rant un dels vos­tres grans recur­sos. Pel que han estat llui­tant tota la seva vida és pels cata­lans, i si llui­ten per ells, per què han obli­dat la seva gran força, que és la gent al car­rer? La Diada, pro­ba­ble­ment una de les experiències més grans de la meva vida... Va ser una impres­si­o­nant exhi­bició de soli­da­ri­tat, resistència i espe­rança.
Va que­dar impres­si­o­nat...
Si fas sor­tir un milió i mig de per­so­nes al car­rer i després no els dones un pla, el risc és que el pro­per cop que els ho dema­nis diguin “no, no vinc, estic tip d’anar a mani­fes­ta­ci­ons”. Si la gent vol la inde­pendència, apro­fita-te’n! Treu-la al car­rer, deci­deix què vols fer amb ells, perquè el govern i els par­tits tenen el man­dat i l’hau­rien d’estar lide­rant. Per mi, això és una debi­li­tat. I la Diada, una opor­tu­ni­tat des­a­pro­fi­tada. El rellotge con­ti­nua cor­rent i els únics que se’n bene­fi­cien són els espa­nyols. L’única cosa per la qual tot­hom està unit en aquest país és pels pre­sos polítics, tot­hom està d’acord que és una desgràcia, que és injust, que hau­rien de ser alli­be­rats amb les seves famílies i lliu­res per fer política, però, és gai­rebé com si l’Estat hagués des­viat l’atenció de com va començar tot això. El tràngol dels pre­sos no ens hau­ria de fer obli­dar el tràngol que ha afron­tat aquest país. És una vella tàctica d’Espa­nya, no és res nou, això ho va desen­vo­lu­par Franco i la gent abans d’ell, no obli­dem la història. És la mateixa tàctica que es repe­teix en la política cata­lana: cada cop que hi ha un clam obert s’ha d’escla­far, s’ha de silen­ciar per espan­tar la gent. I això només fun­ci­ona quan la gent s’està qui­eta; si no té por i surt al car­rer a dir que no accepta la seva legi­ti­mi­tat, lla­vors els polítics l’han de seguir. I aquí és on apa­reix la neces­si­tat de desen­vo­lu­par un sen­tit d’uni­tat, un propòsit i una estratègia. El que més trobo a fal­tar és un calen­dari de mobi­lit­za­ci­ons, el pri­mer dia del judici a Madrid, el segon, durant el judici, l’últim dia... Si et que­des mirant el judici per la tele­visió, et sents inútil, impo­tent. Si dones a la gent alguna cosa per fer, li dius que és part d’això. A l’Estat li agra­da­ria que tot es con­centrés a dins la sala.
Està pro­po­sant una mani­fes­tació a Madrid, per exem­ple?
Serà difícil a Madrid, siguem rea­lis­tes. La gent esta­ria pre­o­cu­pada pels atacs dels fei­xis­tes i la ultra­dreta. Al cap­da­vall, els que hau­rien de sor­tir a Madrid són els par­tits que s’ano­me­nen d’esquer­res: soci­a­lis­tes, comu­nis­tes, sin­di­cats... Ells són els que s’hau­rien de mani­fes­tar si fos­sin valents i cre­gues­sin en la justícia i la democràcia. Per què s’ha dei­xat això als cata­lans? No cal que somiïs la inde­pendència, hi pots estar total­ment en con­tra! Hau­rien d’estar orga­nit­zant mani­fes­ta­ci­ons per dir “això no passa en el meu nom!”
Clara Pon­satí creu que tot el govern s’hau­ria d’haver exi­liat...
Puc enten­dre la lògica, sobre la base de les difi­cul­tats que per desgràcia tens des de la presó, i que tu accep­tes la legi­ti­mi­tat de l’Estat espa­nyol. Si no l’accep­tes has de veure que quan vas a un tri­bu­nal espa­nyol no accep­tes les seves regles, els seus jocs i la manera de fer. És un judici polític, no és dife­rent dels que va afron­tar Nel­son Man­dela, dels que afronta la gent a la Xina o en altres països on la gent es planta pels drets humans. No hau­ria de tenir sen­tit con­fiar en un Tri­bu­nal Suprem que no pot dei­xar de banda la seva par­ci­a­li­tat, el seu biaix en la sentència. Si saps que està esbi­ai­xat, que actua al dic­tat, que està con­tro­lat, has de cen­trar la teva estratègia en això.
Al lli­bre diu que Stur­geon hau­ria pogut inter­fe­rir en l’extra­dició a Escòcia però no ho va fer...
El tema és que en el sis­tema escocès deci­dei­xen els jut­ges, en una democràcia civi­lit­zada els polítics no hau­rien d’inter­fe­rir en el sis­tema judi­cial. Per molt que Pedro Sánchez digui que creu en la sepa­ració de poders, dar­rere les por­tes tan­ca­des sabem què passa, cada set­mana hi ha un escàndol sobre el sis­tema judi­cial espa­nyol, inter­ferències, cor­rupció, veus jut­ges sopant amb minis­tres... Si ja fan tot això en públic, ima­gina’t què no fan en pri­vat! Si hi hagués una sepa­ració de poders real no hi hau­ria pre­sos polítics, és el pri­mer que hem de recor­dar. Si hi hagués un sis­tema judi­cial real­ment civi­lit­zat en la línia d’altres països euro­peus, no exis­ti­ria la paraula “pre­sos polítics”. Fan coses sobre la marxa perquè inten­ten des­es­pe­ra­da­ment con­dem­nar aquesta gent. Els ciu­ta­dans han d’estar pre­pa­rats perquè és pro­ba­ble que vul­guin fer acords per dar­rere, sem­pre hi ha el perill, perquè qual­se­vol com­promís amb l’Estat només voldrà dir que els cata­lans hi per­den. L’Estat sols pac­tarà si pot gua­nyar. I vol gua­nyar, vol man­te­nir Cata­lu­nya.
Fa uns anys Escòcia era un mirall per a Cata­lu­nya. Ara és al revés?
A vega­des és més fàcil quan vius en un país mirar a fora per veure les lliçons que et pot donar. Crec de veri­tat que els cata­lans hau­rien d’estar molt orgu­llo­sos del seu movi­ment, perquè jo que vinc d’Escòcia penso ‘guau, això és impres­si­o­nant, com s’orga­nit­zen, la passió, la cul­tura, la música, la política, la uni­tat de la gent al car­rer...’ Surt un milió i mig de per­so­nes al car­rer i enlloc més s’ha orga­nit­zat amb aquesta per­fecció. La gent no hau­ria d’obli­dar que a Escòcia vam apren­dre dels cata­lans, abans del referèndum vam venir a veure què féieu, com ho féieu, a tro­bar-nos amb tots els grups i orga­nit­za­ci­ons per conèixer els plans... El que es va fer allà va ser mode­lat pel que els cata­lans ja havien fet! Van ser ells els que ens van ense­nyar què fer! Així que no és el cas que hagueu de mirar a fora, hi ha lliçons per apren­dre de les dues ban­des, nosal­tres som afor­tu­nats perquè en un dels impe­ris més bru­tals que hi ha al món, com el britànic, la democràcia va gua­nyar un dia. I sí, vam per­dre i vam apren­dre lliçons. Jo sóc part de grups inde­pen­den­tis­tes a Escòcia i dono exem­ples de Cata­lu­nya.
A Escòcia hi va haver molt debat a les uni­ver­si­tats pel referèndum, però a Cata­lu­nya no sem­bla que n’hi hagi gaire.
El punt bàsic de les uni­ver­si­tats és la lli­ber­tat de càtedra, i la capa­ci­tat de crear debat, can­viar els punts de vista de la gent... I que això no passi a les cata­la­nes és una desgràcia, una ver­go­nya, perquè hi ha molta gent jove que en vol­dria par­lar. Això passa per dues raons: per un cantó, estan sem­pre pre­o­cu­pa­des pel finançament, per la pos­si­bi­li­tat que els el tre­guin. També, si tens aspi­ra­ci­ons d’estu­diar fora o vols una beca de pro­fes­sor, no t’hi vols ficar gaire, perquè et podria afec­tar econòmica­ment. La segona raó ve dels temps de Franco: la manera com es van mun­tar les ins­ti­tu­ci­ons és per asse­gu­rar la uni­tat de l’Estat espa­nyol, ja que també el perill és que les ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques a vega­des diuen que les uni­ver­si­tats no són per fer política, que hi són per estu­diar. Això són bes­ti­e­ses. Arreu del món, les uni­ver­si­tats han estat sem­pre el lloc de nai­xe­ment de les idees polítiques, és una for­ta­lesa de què els països no es poden pri­var. A Amèrica, la lluita con­tra el Viet­nam no va començar als car­rers, va començar a les sales de les uni­ver­si­tats, i va esde­ve­nir un movi­ments de cen­te­nars de milers de per­so­nes, con­nec­ta­des amb enti­tats pels drets civils, antibèl·liques, amb enti­tats inter­na­ci­o­nals... Van esde­ve­nir un super­po­der!
Mai ha tin­gut pro­ble­mes per les seves posi­ci­ons polítiques?
Hi ha gent que em cri­tica per la meva posició sobre Cata­lu­nya, però jo dic que és la meva lli­ber­tat d’expressió, així que si no t’agrada, debat amb mi. Si no t’agrada el que dic a Twit­ter, blo­queja’m. Si no estàs d’acord amb el que dic, escri­dassa’m! Al cap­da­vall, això és una soci­e­tat lliure, és la democràcia. Aquesta idea sobre les uni­ver­si­tats està crei­xent perquè al Regne Unit part del govern con­ser­va­dor no vol que siguin un lloc on es deba­ten idees polítiques, i això real­ment és perillós perquè algun dels més grans movi­ments han cres­cut a les uni­ver­si­tats, hi han nas­cut líders que veiem de tot el món, plens de passió, que ens duen espe­rança, lluita pels drets humans, la justícia... Quan vaig entrar a la uni­ver­si­tat als 18 anys era de dre­tes, era racista, homòfob, creia en el par­tit con­ser­va­dor... Quan vaig dei­xar la uni­ver­si­tat era d’esquer­res, acti­vista, anti­ra­cista, donava suport als drets LGTBI, creia en totes les reli­gi­ons... Per mi això va ser la uni­ver­si­tat, perquè vaig conèixer gent de totes les tendències i vam poder dis­cu­tir i tenir debat, i això és el que sem­pre m’ha guiat com a rec­tor de la Uni­ver­si­tat de Glas­gow. Ho dic als meus estu­di­ants: no entreu aquí espe­rant ser la mateixa per­sona quan en sor­tiu, perquè hau­reu mal­gas­tat la vos­tra edu­cació. Hi entreu per apren­dre, per deba­tre i can­viar com a éssers humans.
A més de la pre­sen­tació del lli­bre, també ha par­ti­ci­pat a Lleida en un acte per les primàries a les muni­ci­pals...
Sí, hi ha hagut una apa­gada gene­ra­lit­zada als mit­jans, no hi ha hagut gaire debat als prin­ci­pals mit­jans, i això és deci­siu! És bas­tant clar quan veus que hi ha milers de per­so­nes regis­tra­des que són una opor­tu­ni­tat real, que hi ha una frus­tració sobre el que estan fent els par­tits i que la gent busca una alter­na­tiva! Crec que s’hi hau­ria de donar suport, i els polítics no hau­rien d’estar espan­tats sinó que li hau­rien de donar la ben­vin­guda perquè neces­si­ten idees noves, gent que no està can­sada, que no està espan­tada, que vol llui­tar amb idees fres­ques per con­tri­buir a aquest país. Les primàries seran molt deci­si­ves per Cata­lu­nya, perquè intro­dui­ran el com­promís amb la democràcia que no pac­ta­ran ni nego­ci­a­ran amb l’Estat espa­nyol.