El no de la CUP a investir Artur Mas era previsible, però segurament també resultava preferible. No és que la CUP posés difícil la negociació, sinó que en realitat la va situar en el camí de l’impossible. Tenir un president de la Generalitat amb la soga al coll, un Govern lligat de mans i l’obligació de passar la revàlida dels anticapitalistes als sis mesos no és un escenari polític, sinó simplement una escena de terror. Artur Mas ha fet ús de grans dots de paciència, suportant la humiliació de les negatives cupaires, per poder ser investit i mantenir viu el procés. Però l’última votació de la CUP no admet marxa enrere: en dos mesos els catalans tornarem a anar a les urnes d’acord amb el que estableix l’Estatut. Certament, Mas mai no ho va veure clar després del 27- D, més enllà de les abraçades de David Fernàndez o les bones paraules d’ Antonio Baños. Un liberal amb un antisistema poden anar a sopar junts, però no construir un país conjuntament. No els uneix ni el fons ni la forma, tot i els esforços d’amagar les corbates de les últimes setmanes. Mas va advertir en el secretariat permanent de CDC celebrat abans de Nadal que hi havia moltes possibilitats que l’assemblea de la CUP votés en contra seu i fins i tot els va preguntar si, en aquest cas, serien partidaris de repetir la fórmula de Junts pel Sí. La majoria va considerar que la reedició seria impossible, perquè a ERC no estarien per la feina. Hi haurà temps de fer inventari dels danys al mapa electoral català des que el president va arriar la bandera del pacte fiscal i va hissar la de la independència, però és evident que la centralitat política ha quedat òrfena i a la intempèrie. De tota manera, no s’ha de dramatitzar. Com recordava ahir un conseller, els catalans som gent assenyada: fins i tot quan un grup de l’ ANC va fer un dejuni en suport de Mas, el va fixar per després de festes. Si no serveix per ajudar el president, almenys permet mantenir la línia. |
|
|
