I ara, què?

En aquest procés que ara sembla tan desprocessat de què gaudim i que patim no hi ha cap etapa que es tanqui sense obrir-ne una altra. La CUP ha dit que no a la investidura d'Artur Mas, en lletres ben grosses i com era ben previsible, i com repetia també aquest desconfiat cronista a tall d'hipòtesi plausible des de la mateixa nit de les difuntes eleccions. Ho han celebrat la dreta espanyola i l'esquerra tan espanyola o més encara. I una esquerra que es proclama independentista i que vés a saber què. Ah, i Unió! Ho ha lamentat gent que paga molt qualsevol pena. De Convergència i Esquerra, de la mateixa CUP i de la dita societat civil, que s'ha quedat, la pobra, amb l'esquena a l'aire fins al garró. Passat el primer impacte, n'hi ha, com la mateixa CUP anticonvergent, que demanen a Mas que faci el gest que va dir que faria “per no entorpir el procés”. El problema, el problema per a tota la gent sensata, és que la renúncia de Mas encara li faria més mal. Al procés, no cal dir-ho. Per tant, el líder de Convergència no ho farà i avui mateix entrem en campanya electoral. I ara, què? Hi haurà llista unitària de nou? Què passarà si n'hi ha i què passarà si no n'hi ha? És ben previsible que aquesta vegada Esquerra no l'accepti. No l'accepti si no hi ha canvi de candidat. I que l'“esquerra”, ara sí, vulgui assumir l'hegemonia de la processó; perdó, del procés. Viurem confusions i turbulències. Que només superaran les ganes enormes de llibertat que manté la majoria sensata d'aquest país.