D’emocions i de raons

04/01/2017 00:41

És una bona notícia que es creï una plataforma de pensament o de propaganda –el temps ho dirà– per combatre de manera racional la independència de Catalunya. Així és com la defineixen els seus impulsors, Josep Piqué, Francesc de Carreras i Josep Borrell. Diuen que volen afavorir els arguments acadèmics i racionals, lluny de l’excés d’emocionalitat que sol dominar el debat actual. Que finalment es vulgui entrar en una confrontació argumentada, encara que de moment només sigui en el pla dialèctic i no en el polític –és a dir, amb l’acceptació franca de la celebració d’un referèndum–, ja és bo per al reconeixement de la legitimitat del desafiament sobiranista. I en qualsevol cas és un pas important per afavorir que la ciutadania pugui prendre deci­sions el més madures possible davant del referèndum que s’ha de celebrar la tardor vinent.

Caldrà esperar la presentació formal de ThinkCat, però, per comprovar fins on arriba la voluntat de transversalitat, i caldrà escoltar aquests arguments acadèmics racionals per poder jutjar el rigor del nou aparell unionista. Ara bé, d’entrada ja neix amb un parell de punts febles. El primer és que declari el propòsit explícit de combatre l’independentisme. Si realment es pretengués un discurs racional i acadèmic, el més lògic seria que estigués obert a dilucidar en quin sentit la independència de Catalunya és convenient o no tant per als catalans com per a Espanya; si és possible o impossible des del punt de vista polític; si és respectable o condemnable en termes democràtics, o encara, que avalués sense prejudicis les conseqüències previsibles per als uns i els altres.

Però l’inicial partit pres de combatre l’independentisme és un a priori adoptat al marge d’aquests arguments racionals, dels estudis jurídics i econòmics o dels sondeigs anunciats. I a més, seria risible pensar que es pot arribar a la conclusió que la independència de Catalunya –o la seva permanència a l’Estat espanyol– pot dilucidar-se en termes estrictament acadèmics. Seria tan ridícul com dir que el futur territorial del Regne Unit es pot defensar amb arguments tècnics. O que es pot determinar racionalment quin partit caldria votar a les properes eleccions.

El segon punt feble de la plataforma anunciada és el recurs a una idea tan poc racional com la de voler diferenciar clarament entre emoció i raó en la lògica política. En primer lloc, perquè les emocions no són irracionals, sinó que també solen tenir una base racional perfectament analitzable.

Posem el cas del sentiment d’humiliació, que es troba en l’arrel dels grans canvis socials i polítics, i possiblement també en el cas de l’independentisme català. La humiliació és un sentiment acadèmicament molt ben analitzat, entre d’altres, per autors tan consistents i reconeguts com el politòleg francès Bertrand Badie, l’historiador britànic Dennis Smith, la ­científica social noruega Evelin Lindner o l’expert xinès en resolució de conflictes Zheng Wang. En segon lloc, perquè el fet que l’aspiració a la independència vagi acompanyada d’una certa dosi d’emocionalitat no li treu –ni li posa, és clar– cap fonament racional, sinó que simplement mostra quina ha estat de sempre la via pròpia d’integració de les grans idees als projectes col·lectius.

I, finalment, el supòsit de voler-se limitar al debat racional té alguna cosa de parany perquè l’emo­cionalitat també és pròpia i inseparable de les posicions dites constitucionalistes quan converteixen la unitat territorial d’Espanya en un afer sagrat i indiscutible, i per tant, fora de tota confrontació racional. En tot cas, no serà fàcil que els acadèmics membres del ThinkCat delimitin la dimensió emocional de l’independentisme si no expliquen com s’ho faran per desmarcar-se, també, de la del constitucio­nalisme.

En qualsevol cas, i més enllà de quin sigui el paper polític de ThinkCat i els suports que pugui rebre, l’interessant de situar el debat sobre la independència de Catalunya en un pla el més analític possible és que permetrà la confrontació d’idees i que puguin ser rebatudes –les unes i les altres– de manera crítica. Fins ara ens havíem hagut de moure entre allò de vagar per sempre més en l’espai galàctic i les consideracions, en seu judicial, sobre el grau de violència implícita en la metàfora d’haver de “trencar” els ous per fer una truita. Ara, en canvi, segur que el ThinkCat aportarà dades clarificadores, per exemple, sobre quin ha estat el paper de determinats partits polítics i mitjans de comunicació a l’hora d’encabritar emocionalment un debat democràtic que ara fa just deu anys es va iniciar a Catalunya.

Tot, després d’haver comprovat que les moderades propostes de reforma estatutària havien fracassat un cop van ser aplanades –no sé amb quin grau de raó o de passió– pel ribot de la comissió constitucional de les Corts espanyoles.