Desgastant-se

04/01/2017 00:38 | Actualizado a 04/01/2017 00:51

Entre les altes expectatives dels que estan convençuts que el 2017 serà l’any definitiu per a Catalunya i les displicents sentències dels que sostenen que aquest serà l’any del rosari de l’aurora hi ha una dada de la realitat: l’independentisme és la principal força catalana. Ho serà ­encara que no aconsegueixi l’objectiu del referèndum. L’independentisme va arribar per quedar-se en posició central i només podria ser desplaçat d’aquesta centralitat si sobre la taula aparegués un projecte diferent d’Espanya. Ho ex­pressava ahir a El País, amb vellutada naturalitat, Ignacio Urquizu, una de les escasses veus pròpies del PSOE: “ Desde Catalunya, para que sea convincente el no a la independencia, un sí a una España diferente tiene que ser viable”.

Ara bé, aquesta Espanya s’hauria de pintar a l’oli. No existeix. Alguns dels constitucionalistes que la setmana passada van reflexionar sobre aquesta qüestió a La Vanguardia la veuen possible, però n’hi ha molts que la veuen incon­venient. La sentència del TC sobre l’Estatut, que és el detonant del conflicte actual, va significar la generalització entre juristes i acadèmics de les tesis revisionistes d’Aznar sobre el capítol VIII de la Constitució. Aznar va aconseguir corregir el pacte constitucional i anul·lar, de facto, l’empelt republicà i catalanista de Tarradellas. Ho va aconseguir sintetitzant el liberalisme del filòsof Savater amb el tradicionalisme espanyol adoctrinat sense cap possibilitat de contrast durant el llarg franquisme. El corrent popular de demonització del nacionalisme basc (per violent) va implicar la demonització del catalanisme i va fomentar paral·lelament la reconciliació de les dues Espanyes entorn dels mites romàntics de l’espanyolitat.

Els edulcorants de l’operació aznariana van ser el liberalisme i el patriotisme constitucional de Habermas, però el seu fonament emocional va ser la tradició ­romàntica espanyola (quan es recomana al nacionalisme català que es desempallegui de les falsificacions romàntiques s’acostuma a oblidar que la mitologia vuitcentista del primer nacionalisme espanyol perviu en els cors dels ciutadans espanyols més radicalment liberals, tal com es desprèn del tuit d’Esperanza Aguirre sobre la conquesta de Granada). Mentre no es desarmi aquest component (i no ho farà: ha donat grans rèdits a PP i C’s, i una part decisiva del PSOE s’hi ha acomodat), no hi haurà cap possibilitat per a una “Espanya diferent”.

Què passarà, doncs, el 2017? Que continuarà la lluita de desgast. El sobiranisme persistirà en la via del xoc (o referèndum o eleccions) per a la qual té força, però limitada, i l’Estat barrejarà la força dels jutjats, que és total, amb ofertes de diàleg sense fonament (carn d’olla sense carn). Què buscaran uns i altres? El mateix de cada any: l’erosió de l’adversari. El procés és independentista, però és un joc polític a la castellana: patria o muerte, tot o res. Mentrestant, fora del tauler de joc, caldrà que algú es prepari, com fan els camillers de la Creu Roja, per a les primeres cures de reanimació.