2018: les quatre cantonades


, Madrid
04/01/2018 00:30 | Actualizado a 04/01/2018 06:22

Quatre són les cantonades del gener, que es desperta gris, trist i espès. Quatre són els cantons del 2018.

Primera cantonada: Els independentistes catalans es descobreixen tancats a l’interior d’una victòria amb forma de cruel sudoku. El triomf legitimista de Carles Puigdemont és difícil de gestionar. Si continua a Brussel·les no podrà ser reelegit president. Si torna serà empresonat. Pot nomenar un vicari que accepti actuar com a conseller en cap, un vicari que no el traeixi i que sigui acceptat per Esquerra Republicana. No és gens fàcil.

Segona cantonada. El magnífic resultat català de Ciutadans –insuficient per aspirar a la presidència de la Generalitat– es projecta amb força a totes les pantalles de la política espanyola i anima l’ambient conspirador a ­Madrid.

Tercera cantonada. L’esquerra s’encongeix. El PSOE no creix, malgrat el visible descens de Podem en gairebé tots els sondejos. El nou problema del Partit Socialista es diu Ciutadans. Queda invalidada la línia esquerranosa – mimesi amb Podem– amb què Pedro Sánchez va guanyar les primàries socialistes fa tot just set mesos.

Quarta cantonada. Mariano Rajoy es fuma un cigar mentre a Madrid s’escriuen furibunds articles en contra seu. Intentarà esgotar la legislatura amb tres punts de suport: l’evolució de l’economia, l’amenaça d’un segon 155 a la Generalitat sobiranista i la complicitat estratègica de les forces principals de la Unió Europea, complicitat que pot veure’s incrementada segons quins siguin els resultats de les eleccions legislatives italianes del 4 de març. Si Itàlia continua molt empantanegada, més forts seran els suports europeus a l’estabilitat espanyola.

Les quatre cantonades. Aquest serà el joc, mentre els partits comencen a preparar les eleccions municipals i autonòmiques de la primavera del 2019. Unes eleccions que sempre exigeixen un llarg temps de cocció. Que carregós. Més eleccions!

A Espanya avui la política és comptar. Mesurar. Avaluar forces. Quan un Govern delega en el pas del temps, en els alts funcionaris de l’ Estat i en els tribunals de justícia la resolució dels principals problemes, la política de partit només pot ser la de mesurar. Comptar i tornar a comptar.

El sudoku català és molt complicat, però té una peça dominant. El legitimisme de la llista Puigdemont ha superat Esquerra Republicana contra pronòstic. Salvant totes les distàncies, a ERC li ha passat una cosa semblant al que li va passar al PSC de Joan Reventós el 1980. Quan ja ho creia tot guanyat, un cop de mar li ha pres el triomf. El legitimisme neoconvergent pesarà sobre les espatlles d’Esquerra, ja que al davant hi ha les eleccions municipals i Junts tornarà a ser una marca competitiva. Un Junts per Barcelona, amb primàries obertes a tota la ciutadania, pot amargar-li la vida a Ada Colau el maig del 2019.

A Ciutadans li falta capital municipal. En necessita. No pot disputar l’hegemonia al PP sense alcaldes i presidents provincials. Podem ho apostarà tot a les municipals, amb especial intensitat a Madrid: Manuela Carmena aspirarà a la reelecció i el sempre ben valorat Íñigo Errejón buscarà el vot socialista a la comu­nitat. El PSOE tindrà molta feina la primavera del 2019. Rajoy decidirà en aquell moment si li convé avançar les generals i fer-les coincidir en una gran jornada electoral amb les municipals i auto­nòmiques.

I, mentrestant, les quatre cantonades.