Opinió
Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquera (URL) - 4 gener 2018 2.00 h

Tribuna

Multilateralitat interior

Rafael de Ribot - Periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquera (URL)
“Sigui qui sigui el que se’n surti de formar govern, el veritable repte és generar un nou lideratge que permeti no quedar ancorat en aquesta estèril etapa

Nou any, velles dinàmiques. El curs polític comença pendent dels tribunals. Mentrestant les desconfiances entre els actors polítics creixen. Hi ha ajudat les ferides que ha deixat la campanya i la lectura que, portes endins i mirant-se al mirall, cada candidatura ha fet dels resultats de les eleccions. Els blocs s’han mantingut però hi ha hagut un canvi important sobre les expectatives del paper que cada un creia que jugaria en el seu espai. El 21-D va deixar una foto fixa que la política no ha sabut o no ha volgut encara transformar en una narració dinàmica. Però el calendari obliga a prendre decisions En tot cas si els reptes immediats semblen difícils –sobretot la investidura–, encara ho són més els que es plantegen a mitjà i llarg termini.

El 2017 és l’any en què el Parlament de Catalunya va declarar la independència. Mai l’independentisme podia haver imaginat arribar fins tan lluny ni podia haver previst que li serviria de tan poca cosa. Per la seva banda, l’Estat ha vist com li resultava més fàcil suspendre de facto l’autogovern de Catalunya que actualitzar el pacte del model autonòmic cap a un nou marc d’acord. I un cop tothom ha demostrat que està disposat a anar tan lluny com calgui amb les eines que tingui al seu abast, també ha quedat en evidència la limitadíssima capacitat transformadora de les posicions maximalistes. Això ho han deixat tan clar els resultat de les eleccions com la incapacitat de crear un relat que posi les bases d’un possible acord i ajudi a crear un nou espai de confluència.

Avui és més fàcil aventurar-se a fer conjectures sobre les negociacions polítiques que pronòstics sobre les conseqüències dels escenaris que se’n puguin derivar. No sabem com serà la Catalunya de la propera dècada, però sí que podem afirmar que durant tot aquest temps no es pot mantenir una societat que defensi projectes tan allunyats l’un de l’altre sense que això passi de la fractura a la ruptura. La convivència necessita llocs comuns on es forgin els grans consensos, i sobre aquests és on es construeixen, perduren i es transformen les institucions que han de quedar al marge de la picabaralla oportunista. Els que des de qualsevol posició han defensat el dret de tensar la corda, ho han fet sovint sent-ne plenament conscients. Per posar un exemple, caldria preguntar-se si avui estem més a prop o més lluny d’un model d’escola compartit per a tothom. La política dels partits potser pot assumir el cost de la confrontació des de la lògica de l’ocupació i la gestió del poder, però són els únics que poden creure realment que tenen alguna cosa a guanyar consolidant la lògica dels blocs.

S’ha dit moltes vegades que la política és massa important per deixar-la exclusivament en mans dels polítics. Però fins i tot els actors que haurien de servir de contrapès estan controlats o condicionats per la lògica partidista. A Catalunya ho hem comprovat quan les suposades entitats civils no han estat capaces d’amagar els seus lligams o les seves servituds. Són vinculacions absolutament legítimes si no es volgués amagar que existeixen.

Massa sovint hem convertit el debat en un joc de paraules. Ara tornem a córrer el mateix risc. De la idea de la unilateralitat –que vindria a ser la sobirania plena– s’ha passat a la de la multilateralitat –que seria el reconeixement de la necessitat del pacte– per projectar-se portes enfora. Però el veritable diàleg multilateral és urgent reconstruir-lo portes endins.

Les eleccions del 21-D van servir per designar oficialment els aspirants en la lògica de la confrontació, algun dels quals encara no havia passat per les urnes. Ara els que pretenen superar la retòrica tenen el repte de dotar la seva proposta i els seus projectes de les complicitats suficients per ampliar els suports i fer govern. Però sigui qui sigui el que se’n surti, el veritable repte és generar un nou lideratge que permeti no quedar ancorat en aquesta estèril etapa. Els avenços i les transformacions necessiten tant unes majories sòlides com la complicitat, de vegades passiva, dels que no en formen part però que no se senten amenaçats per les decisions que es volen prendre. No pot haver-hi una nova etapa basada en les antigues dinàmiques.