OPINIÓ
PERIODISTA - 4 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Passions fondes

ENRIC RAMIONET - PERIODISTA

España, además de deber, es una pasión y un sen­ti­mi­ento hondo. Ser español lo impregna y lo incor­pora todo, sin reme­dio. Así de pode­rosa es nues­tra nación. Y si la nación española lle­gase a estar en peli­gro, estaría en riesgo tu pro­pia enti­dad indi­vi­dual.” Aquest fer­vor naci­o­na­lista és de l’Aznar (Car­tas a un joven español). Si ens ho ima­gi­nem dit amb la seva arrogància i la dicció obs­truïda per la immo­bi­li­tat del llavi supe­rior, encara és més anguniós; espe­ci­al­ment després d’haver vist com en tota la dreta espa­nyola, des de Vox al PP pas­sant per Ciu­da­da­nos, hi senyo­re­gen les diver­ses tona­li­tats del seu bigoti.

Tona­li­tats que –una cosa porta l’altra– també domi­nen l’uni­vers mediàtic que cons­tru­eix la rea­li­tat a Espa­nya, la veri­tat mateixa, i deci­deix què és o no relle­vant, què és just, o què és vio­lent, o què és un cop d’estat o una rebel·lió; i que con­forma una mete­o­ro­lo­gia mediàtica extrema que sot­met, acom­plexa i ator­deix l’esquerra històrica del país; la política i la intel·lec­tual. Diuen que l’inde­pen­den­tisme ha des­per­tat la bèstia ador­mida del fei­xisme espa­nyol, i ho diuen perquè aquests són temps de ver­ti­gen i memòria curta, i ja hem obli­dat que l’eclosió des­a­com­ple­xada de l’espa­nyo­lisme va ser a pri­mers dels dos mil, a la segona legis­la­tura de l’azna­ri­dad, quan la ban­dera de la Plaza Colón va entrar al Guin­ness i es mul­ti­pli­ca­ven els polos i els xan­dalls rive­te­jats de roji­gual­das, i l’Ansar este­nia els peus sobre la taula d’en Bush i sen­tia com li crei­xia entre les cames aque­lla força impe­rial que va ani­mar la invasió de l’Iraq. L’edi­to­rial Pla­neta va publi­car les Car­tas a un joven español l’any 2007, quan en el cata­la­nisme més que l’inde­pen­den­tisme hi pre­do­mi­nava l’empre­nya­menta.

El pro­jecte reu­ni­for­ma­dor i la pressió sobre les dis­sidències i les llengües perifèriques és previ. És un pro­jecte d’ins­pi­ració neo­fran­quista, de l’Espa­nya eterna que va alle­tar els seus impul­sors, degu­da­ment lli­be­ral i cor­rupte per com­plaure els poders econòmics i que lle­geix la Cons­ti­tució com la veri­tat reve­lada que fixa la indi­so­lu­ble uni­dad de la nacion española. A Cata­lu­nya, on el neo­fran­quisme ho té més magre, el rebrot espa­nyo­lista el va impul­sar Ciu­da­da­nos, creat el 2006.

L’inde­pen­den­tisme no ha des­per­tat el fei­xisme, sinó que ha permès des­co­brir el decan­ta­ment ins­tin­tiu del naci­o­na­lisme espa­nyol cap al fei­xisme, la natu­ra­lesa neo­fran­quista del règim del 78 i la crisi exis­ten­cial de l’esquerra. Però també que aquells anti­fran­quis­tes revo­lu­ci­o­na­ris, vigo­ro­sos, mino­ri­ta­ris i dura­ment repre­sa­li­ats que, dece­buts, durant la tran­sició es van refu­giar en l’inde­pen­den­tisme, havien entès molt abans que la majo­ria de nosal­tres quin era el camí per forçar la rup­tura pen­dent. No sem­bla que Espa­nya pugui ofe­rir un altre model que l’apo­re­llos que ens situa a nosal­tres com l’ene­mic que dona iden­ti­tat i cohe­si­ona però també com a indis­cu­ti­ble sub­jecte polític i, per tant, no és gens fàcil veure cap més alter­na­tiva que aque­lla tan incerta que va traçar el poeta quan va dei­xar escrit que ho podrem tot, quan arribi el dia en què no puguem més.