POLÍTICA
BARCELONA - 4 gener 2019 2.00 h

Un clam incessant per la llibertat

 Organismes internacionals, en multitud d’iniciatives i manifestos, han exigit ja l’alliberament dels presos polítics

 En els textos també rebutgen que hi hagi rebel·lió i dubten que tinguin un judici just

ÒSCAR PALAU - BARCELONA

Des de gai­rebé l’endemà de l’empre­so­na­ment pre­ven­tiu de Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez, el ja llunyà 16 d’octu­bre del 2017, fins a l’actu­a­li­tat s’ha succeït, des de mul­ti­tud d’àmbits naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals, un deves­sall de deman­des de lli­ber­tat dels pre­sos polítics cata­lans, i el rebuig a l’acu­sació de rebel·lió per la qual seran jut­jats a Madrid a par­tir de final de gener. El clam, que ha estat espe­ci­al­ment con­tun­dent en el cas dels Jor­dis per la seva con­dició d’acti­vis­tes pro­ces­sats per una sim­ple mani­fes­tació espontània, ha arri­bat en forma de tot tipus de decla­ra­ci­ons, pre­ses de posició públi­ques i mani­fes­tos que s’han cen­trat en tres grans denúncies: la repressió esta­tal con­tra una fita que es con­si­dera ple­na­ment pacífica i democràtica com va ser el referèndum de l’1-O; la ine­xistència dels delic­tes més greus de què se’ls acusa, en què cal­dria una violència que no hi va ser; i la manca d’impar­ci­a­li­tat i en gene­ral de garan­ties de tot el procés judi­cial.

El clam des­borda col·lec­tius i fron­te­res, però fins ara ha estat del tot invi­si­ble per a una justícia espa­nyola que no n’ha fet cap cas. Vist això, de fet, no es tenen gai­res espe­rança que ser­veixi de gran cosa durant el judici, però sí que s’hi con­fia ple­na­ment quan els casos arri­bin al Tri­bu­nal d’Estras­burg, que a diferència del Suprem o el Cons­ti­tu­ci­o­nal sol pren­dre nota de les pre­ses de posició de les grans orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals de defensa dels drets humans per reforçar les seves argu­men­ta­ci­ons.

Quei­xes arran de l’1-O

Ja el mateix 1-O i els dies següents, diver­sos orga­nis­mes van cri­ti­car dura­ment la des­pro­porció de l’actu­ació de la poli­cia espa­nyola con­tra drets con­si­de­rats fona­men­tals, i en espe­cial l’“ús exces­siu” de la força, com és el cas d’Oxfam Inter­mon, Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal (AI), Human Rights Watch (HRW), l’Orga­nit­zació Mun­dial Con­tra la Tor­tura (OMCT) o Liber­ties, una ONG amb seu a Berlín que pro­mou els drets civils a Europa. També diver­sos experts en drets humans de l’ONU, com l’alt comis­si­o­nat pels drets humans Zeid Ra’ad Al Hus­sein, van cri­ti­car la res­posta poli­cial i van ins­tar a res­pec­tar els drets humans fona­men­tals, men­tre el comis­si­o­nat del Con­sell d’Europa, Nils Muiz­ni­eks, ani­ria més enllà i recla­ma­ria a les auto­ri­tats espa­nyo­les inves­ti­ga­ci­ons “ràpides, inde­pen­dents i efec­ti­ves” pels fets. Una petició, pre­ci­sa­ment, que AI va rei­te­rar al maig, i encara quan es va com­plir un any de l’1-O.

Enti­tats inter­na­ci­o­nals

És clar que el gran gruix de pro­nun­ci­a­ments inter­na­ci­o­nals venen arran dels empre­so­na­ments. Tot just dos dies després del dels Jor­dis, el 18 d’octu­bre del 2017, Amnis­tia deia que “els càrrecs de sedició con­tra Sànchez i Cui­xart són exces­sius”, i que s’havia de “sus­pen­dre” la presó pro­vi­si­o­nal”, una posició que rei­te­ra­ria el 3 de novem­bre, just l’endemà que hi entres­sin els altres líders del procés. L’orga­nit­zació, de fet, repe­ti­ria la seva exigència de lli­ber­tat “imme­di­ata” al febrer per a Sànchez, i en un dur comu­ni­cat a l’octu­bre per als Jor­dis, coin­ci­dint amb el pri­mer any del seu empre­so­na­ment. Al novem­bre, a més, ja adver­tia en una carta sig­nada pel seu direc­tor a Europa, Fotis Filip­pou, que seguirà “de prop” els judi­cis.

AI no és, en tot cas, l’única gran enti­tat inter­na­ci­o­nal que s’ha pro­nun­ciat a favor de la lli­ber­tat dels dos acti­vis­tes, sobre­tot en els últims mesos. També al novem­bre, l’ONG Front Line Defen­ders asse­gu­rava específica­ment que Cui­xart és a la presó per haver exer­cit el “legítim exer­cici de drets humans de forma pacífica”, i n’exi­gia l’alli­be­ra­ment imme­diat. El mateix si fa no fa que feia l’OMCT, que dema­nava la fi de la “detenció arbitrària” de Cui­xart. Des de París, en un acte coor­ga­nit­zat per Òmnium que va rebre el suport de l’exmi­nis­tre d’Edu­cació Benoît Hamon, la secció fran­cesa de la Lliga de Drets Humans denun­ci­ava la “vul­ne­ració” dels drets del pre­si­dent de l’enti­tat cul­tu­ral.

Curi­o­sa­ment també des de França, un dels països on amb menys sim­pa­tia es veu el procés català, arri­bava també al novem­bre el suport explícit del Par­tit Comu­nista, que en el seu congrés naci­o­nal apro­vava un text de suport als líders “polítics i soci­als” empre­so­nats per haver posat “urnes a dis­po­sició dels ciu­ta­dans”. Fins i tot els ha ofert un lloc a les seves llis­tes en les elec­ci­ons euro­pees.

Altres enti­tats inter­na­ci­o­nals, com ara ELEN, que pro­te­geix les llengües mino­ritàries a Europa, PEN Inter­na­ci­o­nal, amb escrip­tors de tot el món, o la IADL, que reu­neix advo­cats demòcra­tes, també s’han pro­nun­ciat per la reti­rada dels càrrecs de rebel·lió i sedició, i l’alli­be­ra­ment imme­diat de tots els pre­sos polítics.

Més suports exte­ri­ors

Molts altres polítics i auto­ri­tats de l’exte­rior han expres­sat la seva soli­da­ri­tat amb els pre­sos. Després dels Jor­dis, Carme For­ca­dell és qui més suports explícits ha rebut, resu­mits en el mani­fest pro­mo­gut fa unes set­ma­nes pels expre­si­dents del Par­la­ment que ahir havien sig­nat ja 559 dipu­tats i exdi­pu­tats de 40 cam­bres de fins a 27 naci­ons dife­rents. Una bona part són euro­di­pu­tats inte­grats en la pla­ta­forma pel diàleg Unió Euro­pea-Cata­lu­nya, pre­si­dida per l’exmi­nis­tre eslovè d’Exte­ri­ors Ivo Vajgl, que al desem­bre, coin­ci­dint amb la vaga de fam de qua­tre dels pre­sos i la visita de Roger Tor­rent a Brus­sel·les, també van impul­sar un mani­fest sig­nat per 40 euro­di­pu­tats de cinc grups, que s’hi soli­da­rit­za­ven i recla­ma­ven la “fi de l’ano­ma­lia” que suposa tenir catorze repre­sa­li­ats polítics a la UE. L’Aliança Lliure Euro­pea (ALE), de què forma part ERC, també ha impul­sat el mani­fest Cons­truir una Europa dels Pobles, sig­nat per 35 par­tits euro­peus amb vista a les elec­ci­ons del maig, en què advoca per resol­dre el con­flicte català “a través del diàleg”, amb “atenció espe­cial” als pre­sos polítics.

No és aquest l’únic mani­fest d’enti­tat en què s’aposta per una sor­tida dia­lo­gada. Ja el 10 d’octu­bre del 2017, el dia que s’havia de pro­cla­mar la inde­pendència, 24 pre­mis Nobel de la pau van sig­nar una carta oberta en què recla­ma­ven una “medi­ació i nego­ci­ació” entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Després dels empre­so­na­ments, les nom­bro­ses cri­des exte­ri­ors han estat sobre­tot a la fi de la repressió de l’Estat. Al març, per exem­ple, el diari francès Le Monde publi­cava un mani­fest sig­nat per intel·lec­tu­als fran­ce­sos i ita­li­ans com Daniel Pen­nac o Roberto Savi­ano, que denun­ci­ava la repressió de les mino­ries, negava l’existència de violència i com­pa­rava l’Estat amb Tur­quia. Al setem­bre, coor­di­nat per l’orga­nit­zació With Cata­lo­nia, cre­ada pre­ci­sa­ment després de l’1-O per pro­moure la soli­da­ri­tat inter­na­ci­o­nal amb el país, es publi­cava un mani­fest que ins­tava Pedro Sánchez a tro­bar “solu­ci­ons democràtiques” i l’abandó de les acu­sa­ci­ons de rebel·lió. Entre molts altres, el van sig­nar l’exmi­nis­tre grec Yanis Varou­fakis, el por­ta­veu de l’ale­many Die Linke o la direcció naci­o­nal del par­tit d’esquer­res polonès Razem. Amb altres cam­pa­nyes ende­ga­des els últims mesos, a més, s’han asso­lit de fet nom­bro­sos suports de renom, com el filòsof Noam Chomsky o l’acti­vista xinès Ai WeiWei.

Mani­fes­tos a l’inte­rior

Més enllà del 80% de la població cata­lana, el repàs a l’amplíssim ven­tall de suports a la lli­ber­tat dels pre­sos polítics no és com­plet sense una mirada a dins l’Estat. Espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tius, en aquest cas, són els rebuts des del món jurídic i acadèmic, impul­sats ja des de l’octu­bre i el novem­bre del 2017 per enti­tats cata­la­nes com el Col·lec­tiu Praga o Drets. Més d’un miler de juris­tes, bona part de la resta de l’Estat, ja van sig­nar lla­vors tex­tos en què exi­gien l’excar­ce­ració dels pre­sos i la ine­xistència del delicte de rebel·lió. D’ini­ci­a­ti­ves simi­lars, n’arri­ba­rien una pila més en els mesos següents, impul­sats des de la comu­ni­tat uni­ver­sitària , el món cul­tu­ral o enti­tats com Fun­di­pau . Molt sig­ni­fi­ca­tiu, en aquest sen­tit, és el mani­fest que més d’un cen­te­nar de catedràtics de dret penal de diver­ses uni­ver­si­tats espa­nyo­les van impul­sar al novem­bre, denun­ci­ant la “bana­lit­zació” de les acu­sa­ci­ons de rebel·lió i sedició. A banda, asso­ci­a­ci­ons com Jut­ges per la Democràcia o Àgora Judi­cial han denun­ciat la poli­tit­zació i manca d’inde­pendència de la justícia esta­tal.

A buscar la Fundació Clooney

Amb l’objectiu d’organitzar la presència d’observadors internacionals en els judicis de l’1-O, al desembre es constituïa la plataforma International Trial Watch-Catalan Referendum Case. Entre les organitzacions ales quals ja estan començant a demanar implicació hi haurà la Fundació Clooney per la Justícia (CFJ), impulsada per l’actor George Clooney i la seva esposa Amal, advocada especialitzada en drets humans. L’entitat, creada el 2016 per promoure la justícia a tot el món, impulsa el 2019 el projecte Trial Watch, que pretén fer un seguiment de judicis a escala internacional que puguin suposar un alt risc de violació dels drets humans, inclosos els que oprimeixin grups vulnerables, limitin la llibertat d’expressió o s’adrecin a opositors polítics. Per això l’entitat Clam per la Llibertat ja ha fet una crida a denunciar per mitjà d’un formulari específic que el judici contra el procés català no serà just, a fi que la fundació s’impliqui per fer-ne un seguiment.


POLÍTICA
BARCELONA - 4 gener 2019 2.00 h

Encara poques resolucions, però favorables

Ò.P.J - BARCELONA

L’únic suport en forma de reso­lució ofi­cial –més enllà, és clar, de la del Tri­bu­nal de Sch­leswig-Hols­tein, que va deses­ti­mar l’extra­dició de l’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont pel delicte de rebel·lió, i la del tri­bu­nal belga que va fer el mateix pels excon­se­llers Toni Comín, Merit­xell Ser­ret i Lluís Puig, en el seu cas per un defecte de forma– és del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que al març va adme­tre a tràmit la demanda de Jordi Sànchez con­tra el Tri­bu­nal Suprem perquè no el va dei­xar sor­tir a ser inves­tit pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Tot i no pro­nun­ciar-se encara sobre el fons, el comitè ins­tava l’Estat com a mesura cau­te­lar a fer “tots els pos­si­bles” per asse­gu­rar que Sànchez podia exer­cir els seus drets, d’acord amb l’arti­cle 25 del Pacte Inter­na­ci­o­nal pels Drets Civils i Polítics. El jutge Lla­rena, però, la va desoir.

El comis­si­o­nat Al Hus­sein i un altre mem­bre de l’ONU, David Kaye, rela­tor per a la pro­tecció de la lli­ber­tat d’expressió, han avi­sat que la presó pre­ven­tiva ha de ser “l’últim recurs”, i s’han mos­trat pre­o­cu­pats perquè la impu­tació de rebel·lió sense que s’hagi produït ni cri­dat a la violència “pot inter­fe­rir” en el dret a la pro­testa.