Tòtum revolútum

La Vanguardia en català | 04/05/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Ha passat el pont del Primer de Maig i comença la primera gran estació electoral d'un 2015 que, mesos enrere, va ser descrit com l'any dels grans canvis. Semblava, s'havia dit, que es donava per fet que el quadre polític espanyol i les rela­cions entre Catalunya i Espanya canvia­rien molt després d'aquest any electoral. Algú fins i tot va trobar pertinent recordar el que va passar entre el 12 i el 14 d'abril de 1931: unes eleccions municipals van determinar l'adveniment de la Se­gona República. Agafada al peu de la lletra, aquesta comparació era molt exa­gerada, però reflectia l'estat d'ànim de mesos enrere: no es preveia un canvi de sistema, però sí un bon terratrèmol. Una segona transició deien els més eufòrics. Catalunya volava pràcticament sola, es deia, gairebé desconnectada de Madrid; de la mateixa manera que a l'estiu passat es deia que Podem podia ser la primera força política espanyola i es donava per fet que impulsaria un nou període cons­tituent.

Ara bé, l'aperitiu de les eleccions andaluses ja no va respondre a aquest guió previst. El resultat va ser més confús del que inicialment es va dir: la prova és que a Andalusia encara no està tot dit. Si aquell aperitiu andalús va fomentar l'embolic, també les enquestes d'avui l'auguren a tot Espanya. La ciutadania està de mal humor. Però és un mal humor erràtic, explosiu, capriciós.

No acaba d'afinar el tir, la ciutadania, ni d'enfocar la diana. Castigar la corrupció pot ser un desig general, però la corrupció apareix a tot arreu, fins als partits nous. El "procés" sobiranista va quedar contaminat per la confessió de Pujol (i la comissió parlamentària hi ha afegit patetisme). Monedero, d'altra banda, se n'ha anat de la direcció de Podem per raons ideològiques, sí, però els seus comptes amb Hisenda no es pot dir que fossin exemplars: el gruix de bitllets que hi havia acumulat va deixar amb la boca oberta molts votants potencials de Podem. Finalment, just després que C's brilli com la gran novetat a les enquestes, ens assabentem que el seu candidat a l'alcaldia d'Almeria està imputat per delicte societari. Ni Podem ni C's han tocat les cuixes del poder polític, però ja els ha cremat una mica el foc de les revelacions periodístiques de corrupció.

Com explica Enric Juliana al llibre ­Tarjeta negra, la profunditat excremental de la corrupció culmina en el simbolisme insultant de les targetes black de Rato, Blesa i companyia. Però la febre dels investigadors policials i judicials, així com l'afany amb què els mitjans de comunicació pugnen per mostrar les misèries de tothom, pot acabar produint un efecte relativitzador. Es podria estar produint una banalització del fenomen de la corrupció. Quan ha plogut molt i durant molt de temps, l'aigua ja no penetra terra endins, llisca per la superfície, es dispersa, es perd.

Un altre fenomen que s'està produint és la volatilitat de les expectatives. Allò que en un moment donat sembla un gran èxit (posem per cas, la irresistible ascensió d'Albert Rivera) mesos després pot convertir-se en fracàs. Ha passat amb ERC i amb Podem. Podria passar amb C's; i, en sentit invers, positiu, també podria passar amb PP, PSOE i CiU. Parlant de la volatilitat de les expectatives, el sociòleg Gil Calvo citava l'altre dia un clàssic de l'economia, Albert Hirschman, que a Exit, voice, and loyalty, explica les tres opcions que l'individu descontent troba davant seu: la "reacció silenciosa" (exit) té lloc quan el consumidor insatisfet decideix canviar de producte; la "renúncia a l'acció" té lloc quan, malgrat tot, el consumidor resta fidel (loyalty) a la marca; i "la protesta" s'esdevé quan el consumidor pren la paraula (voice) i combat activament les deficièn­cies de la marca.

Aquestes tres opcions (canviar de vot, resignar-se al boig conegut o implicar-se en la vida social) presideixen de manera molt intensa les converses familiars o d'amistat. Mai no havíem parlat tant de política als bars, a les penyes i als sopars. El ma­lestar econòmic i la corrupció són el marc d'aquestes converses, que deriven ine­vitablement en polèmica. No sabem si aquestes polèmiques maduraran ra­cionalment o es mantindran en l'estadi de les emocions.

A Catalunya, la variabilitat de l'humor del votant és molt acusada. Primer les enquestes van ser molt favorables al cop de porta a Espanya (desig que les colossals manifestacions havien evidenciat al carrer), però el cop de porta no es va traduir políticament amb claredat (eleccions euro­pees, consulta del 9-N). Després, a Catalunya es va detectar molt clarament l'eclosió de Podem. Ara són les expectatives de C's les que també impacten a les enquestes. El fet és que els diversos segments de la societat catalana, que és molt plural, es deixen seduir de manera simultània per propostes molt diferents. Aquesta fragmentació impedeix que cristal·litzi a Catalunya una hegemonia irrefutable.

En general, tot fa pensar que tant a Catalunya com a la resta d'Espanya hi ha un alt nombre de ciutadans que, davant els reptes d'aquest moment històric, no fan el trànsit de l'emoció al compromís: es deixen seduir per una il·lusió que proposa fer tabula rasa i començar de nou, però tot seguit una altra il·lusió més nova els atrau igualment. I encara una altra. Al ciutadà totes li semblen suggestives, però cap d'elles aconsegueixen implicar-lo realment. Aviat, als ulls d'aquest ciutadà emotiu, la vella política i la nova es confondran en un mateix pantà.