La pregunta La Vanguardia en català | 04/06/2015 - 00:00h  Pilar Rahola Era molt difícil fer un homenatge més grandiós a la puta i la Ramoneta que el que va perpetrar, durant anys, el pujolisme. Però Unió ha superat amb escreix l'aposta i el resultat és un monument èpic a les dues esmunyedisses senyores del catalanisme. Després de setmanes d'anar embolicant la troca i d'anunciar-nos que plantejarien una consulta per definir la posició sobre la independència, la democràcia cristiana catalana ha utilitzat la retòrica vaticana per fer un gir de 360 graus i així no moure's de lloc. I quin és el lloc? El grau zero de la definició, el territori nebulós que anomenen l'ambigüitat. És a dir, Unió ha aconseguit el súmmum de la dialèctica, aconseguint fer una pregunta amb una resposta que no és una resposta. Una cosa semblant a capgirar el verb preguntar per aconseguir que no derivi en el verb respondre. Si es tractés de futbol, el gran Puyal definiria tan notable tàctica com un escapolir-se de l'escomesa, intentant mantenir la pilota. I no només això, perquè pel camí han preparat un parany a la militància que és de nota: tant els que votin sí com els que votin no, estaran votant el que vulgui interpretar la direcció, perquè és tant l'embolic de la pregunta que la resposta és a mida. El problema és si aquest estil del sí però no, aquest esforç de muntar un gran escenari per interpretar una simple òpera bufa, funciona en el moment actual, i sincerament crec que no és el cas. Crec que UDC utilitza una tàctica vella, probablement molt útil en els temps del pont aeri, les aliances a la Moncloa i el joc d'equilibris entre Bismarck i Bolívar. Però la realitat actual -i la sensibilitat ciutadana- han esberlat les ambigüitats i exigeixen definicions més precises i, sobretot, més compromeses. I la pregunta d'Unió busca desesperadament el contrari: fugir de la definició i defugir el compromís. En aquesta tessitura, la qüestió deriva en les conseqüències d'aquesta no-pregunta i la seva impossible resposta, tant en l'àmbit intern d'Unió com en el seu col·lega convergent. Personalment crec que s'han equivocat de tàctica i que això tindrà conseqüències letals per a la cohesió interna d'un partit que ja està en clara fragmentació. Una cosa semblant al que li passa a ICV, però sense el salvavides de Colau. És molt difícil imaginar que alguns noms notables del partit de Carrasco i Formiguera i molts dels seus militants s'empassin alegrement aquesta indigesta potinga. Alhora, també situa malament CDC, que necessitarà molt diccionari per vendre com a aliat del full de ruta una UDC que clarament està incòmoda, i se li nota. És el que tenen aquests temps de definició, que no permeten com abans l'alegria del gris. I no tant perquè siguin en blanc i negre -que en cert sentit ho són- sinó perquè la pintura del moment es tenyeix amb colors vius. I, a més, l'ambigüitat ja no cotitza a l'alça al mercat de la política. |
|
|