LA CLAU

Albert Sáez

ALBERT SÁEZ

Director adjunt

La CUP i el primer 'no'

@albertsaezc

La CUP i el primer 'no'

EFE / TONI ALBIR

 


DIVENDRES, 3 DE JUNY DEL 2016 - 16:25 CEST

L'autodenominat 'procés sobiranista' reviu quan més mort sembla. De vegades, la suposada resurrecció prové d'una falsa agonia. En la tradició convergent perdura el fatalisme sobreactuat que va permetre al patriarca Pujol recollir victòries 'in extremis' davant l'arribada dels comunistes, les majories absolutes del PSOE i el PP o la irrupció de Maragall al Parlament. Un dels seus alumnes més avantatjats, Francesc Homs, intenta salvar els mobles del 26-J sota amenaça de la fi del procés a mans dels antisistema de la CUP. Una tàctica legítima que està posant seriosament en qüestió l'estratègia de Junts pel Sí, la llista única sobiranista impulsada per Mas i el mateix Homs.

Amb tot, el Govern de Puigdemont sembla ara seriosament amenaçat. La CUP s'ha posat finalment davant el mirall i no s'agrada. Possiblement perquè la CUP que van exhibir davant els electors el 27-S responia més a la personalitat de David Fernández -líder carismàtic, autèntic amb els militants i empàtic amb l'entorn- que a la naturalesa de l'organització, un artefacte per unir en projectes concrets municipals sectors populars procedents del desencant de la transició, l'anarquisme republicà, el cristianisme de base, el comunisme postsoviètic, l'altermundisme de Portoalegre, l'ecologisme alemany, l'antiglobalització de Gènova, el moviment okupa, el 'no' a la guerra de l'Iraq, el 15-M, la PAH, etc… més l'independentisme.

Però la CUP també és un assumpte generacional: néts postmoderns aliats amb avis republicans contra els pares revisionistes del règim del 78, traïdors a les classes populars per ser còmplices de la corrupció. La CUP és filla del maig del 68, de les 12 hores de Canet Rock, dels moviments de renovació pedagògica, de la LOGSE… Educats en un sa inconformisme, la crisi econòmica els ha perpetuat com a activistes de manera que no estan disposats a acceptar un 'no' per resposta si els seus desitjos esdevenen contradictoris, la revolució i la independència. A Junts pel Sí li ha tocat la missió històrica de donar-los el “primer no perquè no”. I ho porten malament, com els pares progres amb els seus fills adolescents.