Dilema

 04/06/2016 01:36

És un endimoniat jeroglífic i ningú del planeta català no té la pedra de Rosetta per desxifrar-lo. Què convé fer amb la CUP?, i la pregunta cau a pes sobre els aliats del procés. En benefici de la necessària unitat es va decidir acumular pa­ciència bíblica i així va ser com, atrapats en la necessitat, va caldre em­passar-se gripaus indigeribles. Els nens de papà que volien fer la revolució mentre perpetraven la independència –emulant terribles errors d’altres temps– posaven en perill la ma­joria parlamentària i, pel ­camí de la rebequeria malcriada, imposaven vetos a persones, exigien acords inadmis­sibles i passejaven el seu redemptisme supremacista pels micròfons. O a ells o el caos, i el lema donava tant joc als cupaires com terror als soferts del Govern, que els necessitaven per a l’esta­bilitat. Hi va haver un temps en què tot es va aguantar, fins i tot quan no era possible aguantar-ho, perquè sempre hi havia l’esperança que mostrarien una mica de seriositat, una ­mica de lleialtat, una mica de responsabilitat.

Fins que van traspassar l’últim límit. Va arribar la violència a Gràcia i els diputats cupaires li van donar la maneta, mentre demonitzaven la policia, si­tuant-se a l’altra banda de la frontera. En aquest punt ja era molt difícil empassar-se el gripau, tant que no s’havia d’empassar. Però com que el pou no tenia fons, no en van tenir prou de car­regar-se un pre­sident de la Generalitat, imposar precipita­cions estratègiques i aplaudir els violents, sinó que van decidir fer esclatar el darrer cartutx, deixant la Generalitat nua de pressupostos i, per tant, d’atributs. Ho exigeixen tot sense concessions, convençuts de poder imposar la dictadura de la ­minoria amb l’excusa de la inde­pendència. I, en aquest punt, rebenten les costures d’una estabilitat que mai no va existir, per bé que van ­somiar que existia.

Què cal fer a partir d’ara? Sens dubte hi haurà més reunions a Palau, més intents, converses, esborranys de pacte, i un gir pel món cupaire per tornar al Born una vegada i una altra, atrapats en un delirant dia de la marmota. Perdrem més temps perdent el temps? Aquesta és la pregunta fo­namental que s’han de fer els principals líders del procés, encara que la doble resposta és, en ambdós casos, demolidora: o plantar d’una vegada aquests presumptes aliats, que estressen el procés fins a la bogeria, impedeixen que avanci i, pel camí, desconcerten i espanten l’espai central del país, la qual cosa implica elec­cions, si no es produeix el miracle d’un pacte alternatiu o continuar amb aquest xantatge permanent del partit menys representatiu del Parlament, que no utilitza el seu avantatge per pactar acords comuns, sinó per imposar la seva pròpia agenda.

Totes dues opcions són letals per al procés, però ha arribat un moment que no hi ha escapatòria: o es frena la imposició i es toreja amb la situació o es dóna a la CUP la clau de Palau.