Les banderes del Barça

La Vanguardia en català | 04/07/2015 - 00:00h


Ramon Solsona


Hi ha dues maneres de reaccionar davant de l'amenaça de sanció al Barça per les banderes de Berlín. Una és apel·lar, protestar i posar el crit al cel per una denúncia barroera d'origen més que sospitós. Una altra és pagar la multa -xavalla- amb el cap ben alt i deixar clar que ni la UEFA ni el papa de Roma ni cap llei mordassa canviaran la manera de ser del Barça.

El Barça és més que un club justament per ser una caixa de ressonància del sentiment catalanista, més encara quan la conjuntura política el reprimeix, com va passar durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. El 1925, al Barça li va caure una suspensió de sis mesos ¿després reduïts a tres¿ i al president Joan Gamper se'l va expulsar d'Espanya per la xiulada monumental que el públic de les Corts havia dedicat a l'himne espanyol. Que aquests conflictes es repeteixin en democràcia al cap de noranta anys revela que el malestar de fons -la desafecció- està lluny de resoldre's.

Les senyeres al Camp Nou han estat sempre un acte d'afirmació col·lectiva. El crit de Visca el Barça! està avui tan unit al de Visca ­Catalunya! que formen ja un sol eslògan, i l'èxit fulgurant de la samarreta quadribarrada es deu a aquesta identificació. ¿Quin barcelonista no té a casa seva una bandera, una bufanda, un pòster en què s'entrellacen els colors blau i grana amb el groc i vermell de la bandera catalana?

L'onejar d'estelades respon a una profunda inquietud política que, com sempre ha passat, es manifesta al Camp Nou. És una demostració del més que un club que lliga la base social i emocional del Barça al moment social i emocional de Catalunya. És una tradició de llibertat expressada amb una alegria cívica, les estelades i els crits d'independència són avui un símptoma de rebel·lia com fa unes dècades ho havia estat cantar el Virolai al Camp Nou. Però ni el Barça és el Parlament ni els seus socis tenen un sol perfil ideològic. Es pot ser del Barça i sentir-se molt espanyol, esclar que sí. Ara bé, és indubtable que els colors blau i grana no són grats a l'autoritat competent de torn, sobretot quan es reboten contra el poder central, que és gairebé sempre. Aquest esperit indòcil és, com es diu ara, a l'ADN del club.

És cert que la política no hauria d'interferir en l'esport, però només se silencia la dissidència. El poder constituït té en el futbol una poderosa arma de propaganda que exacerba els nacionalismes. Per exemple, recordo les banderetes espanyoles que es repartien als voltants del Camp Nou quan la selecció espanyola va guanyar l'or als Jocs Olímpics del 1992. Això és política. Com també ho és denunciar el Barça com el nen que, per desacreditar el company que ha tret les millors notes de la classe, l'acusa de fer llengotes i ficar-se els dits al nas.

En canvi, que jo sàpiga, ningú no ha denunciat Neymar per haver lluït a Berlín una cinta al cap amb la llegenda "100% Jesús". S'imaginen que el missatge hagués estat "100% Mahoma"? Al cap i a la fi, és simplement una qüestió de connotacions i de visceralitats. Com el llenguatge de les banderes, que aquí ja és un assumpte vell i conegut, gairebé anecdòtic, i allà s'ho prenen com un nou pretext per castigar. Doncs això, que vagin castigant. Què aconseguiran?