De la picaresca a l’esperpent

 04/07/2016 01:58

No estranya que les dues grans aportacions d’Espanya als gèneres de la literatura europea hagin estat la picaresca i l’esperpent. Com no estranya tampoc que aquests dies les xarxes s’hagin vist envaïdes per una citació de Ramón María del Valle-Inclán, davant l’intent desesperat per comprendre l’incomprensible increment de vots del Partit Popular tot i haver-se conegut el contingut de les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, en el que ja constitueix, sens dubte, el cas més escandalós en la precària i defici­tària democràcia espanyola d’orquestració, des dels més alts aparells de l’Estat, d’una campanya sistemàtica d’assetjament polític i manipulació informativa contra opositors polítics amb la voluntat de destruir-los.

La citació procedeix de l’escena catorzena de Luces de bohemia, quan un lúcid enterramorts dispara una sentència inapel·lable: “A Espanya el mèrit no es premia. Es premia els qui roben i els pocavergonyes. A Espanya es premia tot el que és dolent”. En realitat, ja abans, al despatx mateix del ministre de la Governació, un Max Estrella indignat havia proferit a crits unes paraules d’inquietant actualitat: “Tenen vostès una policia reclutada entre la canalla més canalla!”.

Potser el més preocupant de tot plegat no sigui la verificació d’una sospita estesa de manera generalitzada, sinó més aviat la confirmació d’un diagnòstic, emès en el seu moment per Felipe González com a president del Govern, segons el qual “l’Estat de dret també es defensa des de les clavegueres”. Preocupant, sí, certament. Perquè el que ja assoleix la categoria d’indecent és que, mentre que el Parlament de Catalunya ha cessat de manera fulminant el cap de l’Oficina Antifrau, el Congrés dels Diputats espanyol, al contrari, no hagi forçat una mesura anàloga respecte al ministre de l’Interior, sinó que fins i tot, a través de la Mesa de la Diputació Permanent, hagi rebutjat, amb els vots del Partit Popular, PSOE i Ciutadans, la simple compareixença del ministre de l’Interior per donar compte del contingut d’unes manifestacions que han escandalitzat a les persones decents que s’han molestat a escoltar-les. Per no recordar que, a hores d’ara, el tan diligent, en altres oca­sions, fiscal general de l’Estat no hagi iniciat com a mínim diligències per conèixer la versemblança de les accions i iniciatives que el propi ministre confessa motu proprio, i que suposen, sens dubte, pràctiques que cap Estat de dret no pot ni tan sols tolerar.

Unes pràctiques, en qualsevol cas, similars a les d’aquelles bandes de gàngsters de Nova York, coneguts com a Àngels del Pantà ( Swamp Angels), “que rondaven per entre laberints de clavegueres”, de les quals va parlar Jorge Luis Borges a la seva Historia universal de la infamia.

La literatura europea ha deixat, al llarg dels segles, testimoni suficient de la grandesa i la desmesura de certs malvats, que fins i tot podien acabar resultant fascinants, com reconeixen a propòsit del Ricard III de Shakespeare Jordi Balló i Xavier Pérez en aquell llibre deliciós, El món, un escenari. Shakes­peare: el guionista invisible: “Un malvat ben traçat pot crear una complicitat amb el ­públic superior a la que aquest pugui sentir pels representants d’un hipotètic bàndol bondadós”.

Les converses filtrades entre Fernández Díaz i De Alfonso, tot i això, no tenen gens de grandesa, sinó al contrari: perquè, més enllà del que diuen... com parlen aquests personatges! Algun especialista s’hauria d’entretenir a comparar la transcripció de les seves paraules amb el lamentable i penós nivell d’expressió del delirant agutzil Dogberry, en el shakespeareà Much ado about nothing. Fins i tot des de la perspec­tiva lingüística, digna d’anàlisi: en un castellà lamentable, imprecís i buit, d’un vocabulari tronat i caspós, trufat de deixadesa, i amb una sintaxi que avergonyeix, els dos truans ofereixen, en seu ministerial!, la confirmació no només que per la boca mor el peix, sinó que la parla és l’autèntic mirall de l’ànima. Com va escriure Jean Améry, “un no pot menjar merda i cagar or”.

Marx ja va anticipar, al principi d’ El 18 Brumari, una formulació que faria fortuna: “Hegel diu, en alguna part, que tots els grans fets i personatges de la història universal es repeteixen, per dir-ho d’alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d’afegir-hi: la primera, com a tragèdia, i la se­gona, com a farsa”. La qual cosa, traduïda per Valle-Inclán, també en Luces de bohemia, podria quedar així: “Els herois clàssics reflectits als miralls còncaus donen l’esperpent”.

Faria bé Jorge Fernández Díaz, digne representant de la tan cristiana tradició dels sepulcres blanquejats, de rellegir De civitate Dei (IV,4,1) de sant Agustí: “Remota itaque iustitia, quid sunt regna, nisi magna latro­cinia?”. És a dir: “Si, dels governs, en traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?”. Un Estat que manté aquest home com a ministre de l’Interior mereix el més absolut dels menyspreus.