L’oració dels dinosaures

D’aquí un mes, segons el full de ruta sobiranista, Catalunya serà un país independent i –ens diuen– millor. Vull pensar que, amb això, també seran millors els seus habitants, a la fi lliures de lligams i sagnies centralistes. Impacient davant la proximitat del gran dia, em miro al mirall i miro d’albirar un indici d’aquesta millora. Però res, no hi ha cap avenç. Veig el mateix rostre de sempre, una mica més avariat.

Sospito que això els pot passar a tots els catalans, ja siguin indepes o tinguin altres somnis. La qual cosa no significa que l’enverinat procés no ens hagi transformat ja una mica a tots. A pitjor: avui som més rígids i irritables que abans. És veritat que el procés ha partit el país per la meitat, i que certs temes no es poden tractar sense arriscar amistats. Aquest ja és un triomf tangible del processisme d’aquí, de l’immobilisme d’allà i de la malaptesa dels seus respectius gestors. Per corroborar-ho, potser res millor que revisar com veu avui un indepe a qui no ho és. I viceversa.

Els independentistes catalans, estimulats per unes entitats sobiranistes hiperactives fins a la toxicitat, veuen els seus rivals com a espanyolistes, unionistes, colons, súbdits o coses pitjors. És una manera d’estigmatitzar-los com a enemics. No els cap al cap que puguin tenir altres prioritats. O que, simplement, siguin escèptics davant aquest o d’altres entusiasmes. La tasca de demonització del rival ha estat constant. Fins a arribar a un punt en el qual, aparentment, la simple condició de no independentista ja inhabilita un ciutadà català com a tal, les seves raons són refutables o menyspreables, i la possibilitat de debatre amb ell és una pantalla passada. A ulls dels sobiranistes, qui no estigui amb JxSí o la CUP només pot ser un agent de Rajoy i la seva cort (que potser Dalí qualificaria de putrefacta).

Per a un no independentista català, els independentistes són persones tancades amb una única joguina que anteposen l’anhel nacional a les urgències de la societat global. Ho fan moguts pel despit, la ingenuïtat o l’interès, presentant-se com a croats de la democràcia, cosa que a priori sona molt guai, però que en realitat s’acosta molt al cinisme. Ja que, darrere els seus objectius, els independentistes obliden que no representen ni la meitat dels catalans, legislen d’amagatotis, desarmen els mecanismes de control parlamentari i no dubten a trencar la llei i, de passada, la confiança dels que prefereixen viure en un Estat de dret. A més: quan redacten les seves lleis fonamentals del nou Estat hi restableixen perilloses complicitats entre el poder executiu i el judicial. En algun moment, als somriures i el pacifisme indepes els van rellevar l’arrogància i la unilateralitat indepes.

(Getty)

Dit d’una altra manera, els indepes ­viuen en una bombolla, fora de la qual, al seu entendre, no hi ha salvació: ja assimilen discrepància a traïció. I els que no ho són han estat incapaços d’articular una resposta sòlida i lliure de tics sospitosos o de companyies desagradables. La qual cosa no és fàcil d’entendre, perquè el nombre de catalans que observen la deriva independentista amb creixent alarma podria ser ja determinant. En suma, la raó ha estat substituïda per la bandera. I la possibilitat d’acceptar i respectar l’altre s’esfuma, perquè la visió de l’altre s’ha deformat a còpia de doctrina i agitprop.

Arraconada la via de l’entesa, Catalunya s’ha convertit en escenari potencial per a un conte filosòfic del segle XVIII. El país està com perquè ressusciti Montesquieu i n’escrigui unes Cartes catalanes. O perquè torni Voltaire i posi al dia L’in­genu. No ens aniria gens malament una ­visió ­exterior i crítica, encara que sigui la del personatge Gurb creat per Eduardo Mendoza. A hores d’ara, no descarto que un marcià aliè a la boira que ens encega pogués diagnosticar el mal que patim amb més bon ull clínic que no pas el que nosaltres tenim.

Tot i això, no cal esperar auxili extraterrestre. El problema és nostre i a nosaltres ens correspon resoldre’l. La qual cosa només es pot assolir parlant i nego­ciant. Fer-se el sord i res més que el sord, com fa Rajoy, pot ser injust, resulta odiós i constitueix un greu error polític. I plantar cara, com Puigdemont, encara que ho faci amb afany estratègic per consolidar la seva posició, pot portar efectes regressius.

D’aquí un mes, digui el que digui el full de ruta sobiranista, és possible, i fins i tot probable, que Catalunya no sigui un país independent. Però la reivindicació nacional catalana continuarà allà, com el dinosaure del conte de Monterroso. És més, potser ens sobreviurà a tots. Per tant, els dinosaures, els d’aquí i els d’allà, faran bé d’asseure’s a parlar i buscar un acord. Encara que només sigui per evitar arribar a les mans, per superar la visió esbiaixada del rival i de la realitat, i per restaurar a base d’ assoliments i de cessions la malmesa convivència. Amén.