La bèstia i els caçadors

Corre per les xarxes una anècdota divertida sobre l’hotel Landaben de Pamplona que s’inaugurarà ­aviat. Fa una setmana, al Google Maps, un comentarista va deixar escrita una crítica sobre el mal estat d’un llit. El propietari va contestar: “Vostè és un avançat al seu temps! Està provant els llits amb una antelació de tres setmanes!”. El món actual és així. La falsedat i la certesa es confonen, els fets i les opinions es barregen, les dades i les emocions es bifurquen.

No passa només en política, on tot és sempre tan confús que mai no sabem si anem pel bon camí o estem al caire del precipici. Passa a tot arreu. Passa amb l’economia, en què les dades són tan purament virtuals que poden indicar expansió i creixement i ser expressió, alhora, d’un deute colossal. Passa per descomptat en el futbol, on parlar per parlar i discutir per embolicar la troca forma part de la tradició més conspícua. I passa parlant d’alimentació, canvi climàtic i altres temes essencials: és impossible acordar dades que serveixin per construir debats raonables. La ciència i la superstició es confonen; la imprecisa frontera que ­separa interessos comer­cials i publicitat encoberta fabrica dubtes anecdòtics que serveixen per eclipsar les conclusions de la ciència.

La primera víctima és la veritat. Darrere d’ella, ­cauen totes les altres víctimes: començant per la llibertat de pensament o la seguretat davant del terrorisme. Com passa als Estats Units, sotmesos des de fa anys a un constant foc ­creuat de fake news; i com va passar a Madrid amb l’atemptat d’Atocha, també a Catalunya la bona gent queda desconcertada davant d’un dilema que és com la cirereta del pastís de la confusió: què hem de pensar dels Mossos? Ens van en­ganyar? Ens els volen desprestigiar?

(Getty)

La ciutadania només pot fer una cosa: creure. Si ­creiem els uns, ens situem automàticament en el seu bàndol. Si creiem els altres, farem exactament igual. Esdevindrem tropa, com tants periodistes que han deixat de ser explicadors de realitat per convertir-se en combatents de trinxera. És així com en les democràcies postmodernes es destrueix l’adversari: no calen bombes, n’hi ha prou amb mitges mentides i dubtes anecdòtics per destruir la càrrega de veritat de què és portador tot corrent social.

El conflicte català arriba a la conclusió. S’acosta la mare de totes les batalles. En aquest mes de setembre en teoria ha de passar de tot. Hi ha qui, des de la premsa de Madrid (i de part de la de Barcelona), abanderant la resposta del PP i de tot l’statu quo espanyol, posa el crit al cel i descriu l’estratègia de la majoria catalana proreferendària com a colpista, a més d’afavoridora del terrorisme islàmic. I certament, com en tota afirmació que no vol semblar delirant, aquesta crítica conté una part de veritat. És un fet: les autoritats catalanes, de bracet amb una imprecisa però nombrosa part del poble català, es disposen a travessar la línia vermella de la legalitat. Però aquest fet no pot separar-se del context: hi ha qui trenca, però hi ha qui des de fa anys no ha fet res més que tibar per l’altre extrem.

Molts catalans no s’afegiran a la revolta. Però no donaran suport a la mentida difamatòria. Ni estaran d’acord amb la repressió judicial. La major part de catalans, sigui quin sigui el seu vot i la seva adscripció ­ideològica, saben que el problema tenia ­diagnòstic fàcil i que podia ser resolt amb les tècniques del diàleg i la negociació.

Els catalans han tingut notícia de les dades de l’aeroport del Prat, que aquest estiu ha viscut moments de gran vergonya. A Barajas hi ha un empleat de seguretat per cada 37.000 passatgers; al Prat, un per cada 113.333. A Barajas hi van passar el mes de juny 4.745.858 passatgers i al Prat 4.585.277, una xifra molt similar. Doncs bé, a Barajas hi ha 1.000 empleats de seguretat i al Prat, 300. El Prat és un gran negoci per a Aena: 339 milions de benefici, que s’inverteixen als aeroports deficitaris, però previsiblement també a Barajas, que només guanya 27 milions. La comparació de guanys, serveis i inversions no pot ser més desequilibrada; cosa que ja va ser denunciada fa deu anys pels empresaris moderats, que van demanar inútilment la gestió autònoma dels aeroports.

Les dades del Prat no tenen confusió possible. No es poden mistificar com les balances fiscals i són percebudes per molts catalans com una metàfora de les relacions entre Catalunya i Espanya. “La igualdad de todos los españoles” és una expressió d’anada, però no de tornada. El Govern espanyol podria haver fet passos i gestos per capgirar aquestes flagrants contradiccions de la igualtat. Els diaris de Madrid podrien si més no haver-les denunciat. Això hauria servit per crear les bases d’una alternativa de tercera via creïble. Però ni aquest primer pas no s’ha volgut fer. Per tant, ara, just abans de la mare de totes les batalles, la pregunta és aquesta: qui és més responsable de la crisi d’Estat que viurem? ¿Qui és més responsable de la mossegada, la bèstia que mossega o els caçadors que l’acorralen al racó sense permetre-li cap sortida?