Ara, a treballar

Mogudes les peces, ara toca parlar-ne fins a l'esgotament per afinar les moltes complicitats

La Vanguardia en català | 04/12/2014 - 00:00h


Pilar Rahola


En aquest món fast food, les situacions complexes tendeixen a acabar en un titular simple que ho acaba explicant tot. Des d'aquesta perspectiva, la conferència de Junqueras s'ha encerclat en una única idea que amara l'espina dorsal de la informació: el líder d'ERC ha dit no a la proposta del president Mas. "Acabat el problema", canten feliços els bocamolls del no a tot, no al procés, a la consulta, al problema i, gairebé, no a Catalunya. "Què ha passat?", pregunten decebuts els del sí a tot, esmaperduts davant la possibilitat que l'invent hagi entrat en aturada tècnica. I aquells que són del sí però no, o parlem-ne, deuen creure que es tanca una etapa i tal vegada se n'obre una altra.

Dissenteixo de les tres alternatives. Sincerament no crec que s'hagi tancat res, que cap opció estigui desada al calaix i que se n'hagi anat en orris la proposta que tant il·lusiona una gran massa de població, esperançada davant la idea d'unes plebiscitàries properes. I no ho crec perquè just estem a l'inici de la partida d'escacs. Mas va començar la partida amb blanques i va moure peça i ara ho ha fet Junqueras al seu torn. I per bé que estic convençuda que l'única opció possible és que acabi en taules, perquè és impensable que no hi hagi un acord solvent, encara estem a l'inici de les negociacions, quan tots han d'inflar el pit i marcar les regles. El fet, però, és que estem molt més enllà del que hauríem imaginat tots, i que dia que passa, procés que empeny. Ara per ara hi ha tres qüestions bàsiques que uneixen tots dos líders (i molts més) i les seves propostes: Espanya no és una opció; cal tenir un mandat parlamentari per actuar en conseqüència; cal fer-ho aviat; i el model clàssic de partits no serveix en aquesta ocasió. A partir d'aquí la diferència entre una llista única i una llista paraigua és certament molt més gran del que sembla l'enunciat i no és, per tant, un entrebanc menor. Personalment crec que la proposta de Junqueras és partidista, poc generosa i molt menys estratègica que la de llista única d'Artur Mas. Hi surt massa la pressa que té el líder d'Esquerra per ser el rei de Camelot. Però, alhora, la proposta de Junqueras d'un referèndum després del procés constitucional em sembla molt més encertada que la del president, i els serrells d'ambdues tenen avantatges a banda i banda.

Aquesta és, doncs, la qüestió, que, mogudes les peces, ara ve el temps de parlar-ne fins a l'esgotament per tal d'anar afinant les complicitats. I el temps ha de ser dens i alhora veloç, no endebades el calendari està marcat en vermell. D'aquestes converses en poden sortir resultats diversos, però la ciutadania no entendria que no s'arribés a un bon acord. Junqueras, doncs, no ha dit no a res. Només ha fet el que era previsible, fer una sortida de cavall per tal de tenir la iniciativa. Si s'arriba a bon port, tot forma part de la lògica d'una negociació.