ARTICLES
4 desembre 2015 2.00 h

LA GALERIA

L'etern retorn

JOSEP MARIA SEBASTIAN
No estic gens d'acord amb els qui acusen la CUP de cometre un error històric en no voler votar pel Mas

Quan va morir Franco jo tenia 19 anys. Els canvis que es van produir a continuació, sumats a l'edat i a les ganes de canvi que ja semblaven eternes, els vàrem viure amb tanta intensitat que, fins i tot abans que es culminés allò que anomenen “procés de transició”, el desengany i certa minvada de la capacitat de sorpresa feien sentir els seus efectes en la meva generació. Però heus aquí que quaranta anys més tard la sorpresa reneix en cada notícia, en cada fet, en cada situació política actual, que, fins i tot, la possibilitat de morir afusellat ja no és tan remota com fa pocs anys. De tots els fronts que hi ha oberts (canvi generacional, revolució tecnològica, la guerra més complicada de totes les guerres, els èxodes massius, el canvi climàtic, etc.), salvant totes les distàncies, el moment polític de Catalunya em sembla apassionant. Diferents versions de la realitat lluitant pel dret a ser qui som. No estic gens d'acord amb els qui acusen la CUP de cometre un error històric en no voler votar pel Mas. Tinc els meus dubtes que la causa comuna hagi de tenir més pes que les contraposades sensibilitats socials. Els d'en Mas, que no recordo com es fan dir ara, els de les retallades, els qui van donar suport a la lamentable llei laboral, per una banda; i per l'altra els qui volen fer foc nou, els qui defensen, amb més o menys encert, la idea de justícia social sense que hagi de ser incompatible amb la de l'independentisme. Enmig, els d'ERC esperant bocabadats que baixin les engrunes per les escletxes de la taula de l'equidistància. Si repassem la història de Catalunya del segle XX i de l'actual, amb totes les diferències òbvies, la representació política no ha canviat tant. En les eleccions de la Segona República, solia guanyar ERC. Un partit autoanomenat progressista i no marxista (que ja era tenir pebrots als anys trenta declarar-se d'esquerres i no marxista) i nacionalista. Guanyava pel vot rural, pel dels menestrals, botiguers i gent de classe mitjana. Quan van poder retornar es van adonar que CiU els havia pres el mateix espai polític que ocupaven quaranta anys enrere. L'any 1989 els joves independentistes es queden amb les sigles d'ERC com a casa comuna de la fragmentació de l'esquerra independentista. Ara, que són cada cop més equidistants, veuen com la CUP ocupa l'espai que ells ocupaven a partir de l'assemblea de Lleida.