Eleccions: l’oportunitat de corregir

Després de 97 dies d’especulacions i de completa paràlisi en la governació del país, la CUP va decidir no moure’s gens de la seva posició inicial i va mantenir el veto a Artur Mas. Ahir a la nit es van produir moviments al si de Junts pel Sí, la coalició electoral en la qual es van presentar Convergència i ERC, en el sentit de buscar un can­didat alternatiu. Cedir en l’últim moment a les exi­gències de l’últim partit de la Cambra hauria estat el colofó a un trimestre de despropòsits i només aprofundiria en el descrèdit de la presidència de la Generalitat com a ins­titució. Tret que es produeixin piruetes d’aquest ­tipus d’última hora, anem, doncs, a unes noves elec­cions, les quartes en cinc anys. Passem el període d’inestabilitat política més gran a Catalunya des de la reins­tauració de la democràcia. Des que el president Mas va convocar elec­cions per al passat 27 de setembre fins que es pugui formar govern, hauran transcorregut nou mesos d’interinitat de conseqüències institu­cionals, socials i econòmiques nefastes. De fet, la situació de caducitat en el Govern de la Generalitat s’arrossega des de molt abans, des que el president va anunciar la convo­catòria de les eleccions amb un insòlit avançament de nou ­mesos.

Però quan van sonar totes les alarmes va ser arran de la resolució parlamentària aprovada el 9 de novembre passat per Junts pel Sí (en què s’integren Convergència i Esquerra) i la CUP, en la qual es proclamava l’inici de “la desconnexió” amb l’ Estat espanyol i s’advocava per la desobediència al Tribunal Constitucional. Aquest diari va publicar aleshores un editorial molt crític amb aquesta decisió. La declaració va ser un gest autoritzat per Mas per facilitar la negociació amb la CUP. Un gest que ahir es va comprovar que va ser erm i inútil, i que suposava traspassar una línia vermella de grans con­seqüències. Aquella declaració establia un abans i un després en el procés sobiranista emprès per Mas. Si les impecables i massives mobilitzacions cíviques en demanda d’un reconeixement més gran i millor de l’au­togovern català havien suscitat l’interès de l’opinió pública i els governs de nombrosos països europeus, la declaració del 9 de novembre portava l’anomenat procés al descrèdit internacional i a la debilitat interna. En aquell moment vam alertar de l’error comès i reclamàvem una rectificació.

El president Mas, malgrat això, va decidir conti­nuar les negociacions amb un partit que està si­tuat als antí­podes del seu, una formació que es de­clara anticapitalista i antieuropea, que propugna nacionalitzacions i la sortida de l’euro. El des­propòsit es va mantenir malgrat les reiterades hu­miliacions de la CUP al president, a qui no només ha ­vetat, sinó que l’ha fet esperar durant setmanes i setmanes­ ­sotmès al criteri vo­luble de les seves assem­blees. La ­decisió que va prendre ahir el consell polític de la CUP no fa més que reafirmar que va ser un error perse­verar en una aliança com aquesta. Unes noves eleccions són una ­mala ­solució, però un ­govern de coalició entre Convergència i Esquerra, ja per si mateix complex, sotmès als vaivens de la CUP, amb un full de ruta basat en la ­desobediència legal i la ruptura expressa, no hauria conduït enlloc.

Una lectura errònia dels resultats obtinguts el 27 de setembre ha desembocat en l’actual situació de bloqueig polític a Catalunya. Plantejades de manera malintencionada com un plebiscit sobre la independència, les opcions que advoquen per la secessió van obtenir el 47,8% dels vots, insuficient per abordar una agenda de ruptura com la prevista. En aquell moment, el president Mas ­hauria d’haver rectificat el rumb. El resultat permetia intentar altres aliances. Però Convergència va continuar en l’error.

Al març hi haurà noves eleccions a Catalunya. Seran unes eleccions autonòmiques. Ni més ni menys. No es poden convocar plebiscits cada tres mesos ni demanar “el vot de la teva vida” reiteradament. A aquestes elec­cions es presentarà una Convergència que ha perdut el seu paper central en la política catalana. Artur Mas haurà de decidir si torna a ser el candidat, tot i que la seva figura política ha quedat molt tocada, sobretot durant les negociacions per a la seva investidura. De fet, el centre catalanista, vertebrador de la nostra societat durant tots aquests anys de democràcia, ha saltat pels aires. Els ulls estan posats en el creixement que pot experimentar ERC com a aglutinadora de la majoria del vot independentista i en la confluència que et pot formar entre Podem i la plataforma d’Ada Colau. Tot indica que les noves eleccions situaran el procés sobiranista en un segon pla, substituït pel debat entre l’eix dreta-esquerra. L’actual atomització política permet augurar que la governabilitat continuarà sent molt difícil després dels comicis. Els partits incorrerien en una gran equivocació si prometessin noves Ítaques o si fixessin excessives línies vermelles que impedeixin després de les eleccions d’obrir un marc de diàleg i entesa més transversal, basat sobretot en l’impuls d’una acció de govern decidida que aprofiti les oportunitats de la recuperació econòmica.

Res d’això no significa que els partits independentistes hagin d’abandonar les seves aspiracions, com és lògic, que es poden defensar dins les vies polítiques i legals. Tot i que ­encara no és majoritari, és evident que hi ha un elevat percentatge de catalans que anhela un Estat propi. Per això, seria imperdonable que els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, considerin que el procés sobiranista ha mort i que ja no cal atendre algunes de les reivindi­cacions catalanes que han servit per esperonar aquest moviment.

La convocatòria de noves eleccions és un fracàs polític l’últim responsable del qual és el president de la Generalitat, no la CUP, com alguns poden tenir la temptació de defensar. Sigui com sigui, cal que aquestes elec­cions es converteixin en una oportunitat per saltar per damunt dels frontismes que han imperat a Catalunya els darrers anys com a conseqüència de la decisió de Mas d’emprendre un camí cap a la independència que no tenia prou aval per part dels ciutadans. Ell mateix ha reconegut en el passat que per fer aquest pas es requereix un suport popular contundent i rotund. La societat catalana no pot viure permanentment en la incertesa. No són pocs els projectes econòmics pendents del rumb polític. Tampoc no és possible mantenir la societat en una tensió constant. Les eleccions poden ser una oportunitat per bastir ponts, dins de Catalunya i amb la resta d’ Espanya.