Discursos fràgils

05/01/2017 00:28

Entrem en un any en què les opinions i les emocions semblen més atractives que els fets i les realitats. No és necessari demostrar i proposar sinó convèncer, com sigui, encara que calgui recórrer a mentides o mitges veritats que facilitin la victòria i ampliïn els àmbits d’influència. És cert que el Brexit i el triomf de Donald Trump han traçat el camí el 2016 amb unes regles en què l’important era guanyar llançant un argumentari de fort impacte emocional.

La crisi d’identitat dels partits clàssics, amb les seves elits desarborades, és una de les causes del món nou en el qual ens trobem i en el qual quedarem instal·lats un cert temps. Els baixos sous i la falta d’ocupació són el planter del descontentament aquí i a tot Occident on la dreta social a la renana i l’esquerra reivindicativa del vell labo­risme han sucumbit a discursos construïts per partits amb posicions més radicals i simplistes tant a l’esquerra com a la dreta.

Les grans multinacionals ja no ocupen milers de treballadors sinó que rebaixen les seves plantilles fins a deixar-les en les escorrialles. Guanyen molts més diners globalment però fiscalment paguen menys. Una injustícia. Tot el que pot fer un robot o els incipients experiments d’intel·ligència artificial expulsa la mà d’obra. El món de les noves tecnologies ignora el factor humà per al procés productiu. Se’n ressent, fins i tot, la dignitat del treball que passa a ser una ocupació residual, allò que no poden fer les màquines.

Tenen alguna cosa a dir els sindicats davant aquesta nova realitat que els sobrepassa? L’ascensor social i professional que va ampliar les classes mitjanes americanes i europees està avariat. No deixa de ser paradoxal que un multimilionari sense gaire escrúpols com Trump hagi aconseguit tants vots entre un sector social que històricament es pronunciava pels demò­crates.

En comptes de construir una societat més justa i equitativa, amb la lliure concurrència de tots els actors socials, s’ha optat per idees que valoren més el ­triomf al preu que sigui. El resultat està sent el de societats cada vegada més dividides, menys participatives, més immerses en una espiral d’incompren­sions i odis interns.

Si no es complementen i es barregen les visions nacionals o patriòtiques amb les reivindicacions socials, qualsevol projecte tindrà un recorregut curt. Trump no podrà aturar la globalització amb un proteccionisme tronat i demagògic. A Catalunya, el legítim afany independentista de Puigdemont no ar­ribarà lluny sense l’acompanyament de les mesures socials que reclamen els comuns de Domènech.

Un país que políticament funcioni amb una sola idea durant cinc anys perd la visió de conjunt, abandona els matisos i viu en permanent tensió sense saber com i quan arribarà a la seva destinació. Per això ha construït discursos que no són compartits per majories sòlides i qualificades, tal com s’ha demostrat en totes les eleccions.