Indignació

05/01/2017 00:27

La perfecta flexibilitat de la indignació. El gran McLuhan, que en sabia de la cosa, assegurava que la indignació moral era l’estratègia tipus per dotar l’idiota de dignitat. Cert, no hi ha res més patètic que una indignació ­sobreactuada, perquè quan la base de l’emprenyament és mel·líflua perd tota grandesa. Alguna cosa així com els herois grecs de l’estimat Valle-Inclán, que vistos en un mirall còncau es converteixen en esperpents.

Anem al tema, que ve amb traca. Resulta que els patriotes espanyols pota negra, especialment els que ­viuen a la irredempta Catalunya, s’han enfilat per les parets per uns fanalets de Vic que tenen uns forats en el lateral que dibuixen una estelada. I faig un incís: sentir-se orgullós de ser espanyol em sembla un sentiment tan bo com qualsevol altre. Tot ciutadà té el dret (mai no l’obligació) de sentir amor i orgull per la seva identitat nacional. Però hi ha una diferència enorme entre aquell sentiment, compartit a banda i banda de l’espectre polític, i els abrandaments legionaris, amb cabra inclosa, d’alguns ciutadans, peperos i la resta de la tropa del Viva España català. Per descomptat, aclamats pels pota negra més enllà del pont aeri.

I així ha estat com els fanalets de Vic han esdevingut un assumpte d’Estat. Rajoy mateix ha aterrat en tal ignominiosa iniciativa i els ossos d’Isabel la Catòlica han tremolat. “Manipulació dels nens”, criden als voltants de l’imperi, i la setena columna catalana plora per les cantonades. Per un moment m’imagino la primera ministra britànica amoïnant-se pels símbols independentistes que utilitzen els escocesos, per descomptat, amb els seus fills a totes les seves festes. Però no, hi ha coses que només es poden imaginar a l’ínclita Espanya, país on els jutges es dediquen a jutjar els ous i les truites, el seu TC pot ­cessar polítics i els seus mitjans dediquen més espai als fanalets que a l’escàndol del Iak-42.

En aquest punt podria recordar que l’estelada és, per a milers de pares ­catalans, el símbol d’un somni pacífic i, per tant, compartit amb els seus. O recordar que l’ús de nens amb banderes espanyoles és un recurrent en tots els actes festius, inclosos els Reis d’Orient –i els altres reis, els que pengen del pressupost– i que, posats a parlar de manipulació, això del fill del president a la ràdio..., en fi. La quantitat d’exemples de nens amb rojigualda utilitzats per polítics patris seria inacabable. Però no fa falta. Tots sabem que les pàtries sense Estat estan sempre sota sospita i que els símbols reivindicatius només són homologats quan s’aconsegueix l’esmentat Estat. És a dir, un espanyolista és un patriota; un catalanista, un tipus perillós. Però fins i tot coneixent la lletania, ­això d’aquest espanyolisme ranci ­arriba al ridícul. Esclar que, mentre s’escandalitzen amb els fanalets, es despisten amb les inversions que
no compleixen o els deutes que no ­paguen.