Densitat catalana


, Madrid
05/01/2018 00:28 | Actualizado a 05/01/2018 06:52

Quatre són les realitats que emanen de les eleccions catalanes del 21 de desembre. Quatre són els angles del dens moment català.

Primer angle. L’ Estat ha imposat la seva autoritat a Catalunya sense el suport explícit de la majoria de la població. Els partits que van pactar –amb més o menys entusiasme– l’aplicació de l’article 155 de la Constitució han sumat el 43,5% dels vots. L’independentisme tampoc no ha aconseguit aquesta vegada la majoria absoluta (47,5%), però el que podríem anomenar el “bloc de la dissidència” –els independentistes més els Comuns, partidaris d’una revisió gairebé confederal de la Constitució– arriba al 55%. És un percentatge alt, que necessitaria superar el 60%, disposar d’un programa comú i pujar més a l’àrea metropolitana de Barcelona, per col·locar l’ Estat en veritables dificultats. Una dissidència del 55% planteja problemes de futur –pot créixer i superar el 60% en els propers anys–, però no impedeix que l’ Estat exerceixi la seva autoritat, com ha quedat demostrat aquestes últimes setmanes. L’ Estat s’ha imposat sense resistències i els alts funcionaris de Madrid han perdut la por a l’article 155. La cuirassa que el retorn de Josep Tarradellas va proporcionar a la restaurada Generalitat –una auctoritas respectada durant anys per tots els Governs espanyols– ha quedat molt malmesa. Infravaloració de la fortalesa de l’ Estat espanyol i sobrevaloració sentimental de la societat civil. Aquesta ha estat l’equació equivocada. Ja que els danys trigaran anys a ser reparats, aquí hi ha tema per a molts seminaris.

Segon angle. El resultat de Ciutadans és molt important encara que aquest partit no pugui proclamar-se guanyador absolut de les eleccions catalanes. La condició de partit més votat és un salt qualitatiu que reforça Albert Rivera en la política espanyola i ofereix un esmalt carismàtic a Inés Arrimadas. Ciutadans adquireix més capacitat de perforació ideològica. La facilitat amb què l’aparell de propaganda de C’s ha col·locat aquests dies el mapa de la imaginada Tabàrnia en el debat públic és un exemple d’aquest reforçament. Ciutadans treballa ara amb la possibilitat que el Tribunal Suprem impedeixi que els tres candidats presos (Oriol Junqueras, Jordi Sánchez i Joaquim Forn) participin en la sessió constitutiva del Parlament, deixant l’independentisme en minoria en la votació de la Mesa. La composició de la Mesa serà fonamental per interpretar el reglament si Carles Puigdemont persisteix en el seu intent d’una investidura a distància. Aquesta és la batalla que ve.

Tercer angle. L’independentisme ha revalidat la majoria absoluta en escons sense la càpsula unitària del 2015 (Junts pel Sí) i amb menys dependència de la CUP, que ha perdut més de la meitat dels seus diputats. Junts per Catalunya i ERC sumen 66 diputats, un més que tots els partits opositors junts. Si es posen d’acord seran els amos del Parlament. El problema és posar-se d’acord, ja que la competició entre les dues formacions és cada vegada més aspra i descarnada. ERC no esperava la derrota i ara veu en perill els seus somnis hegemònics. La pervivència del gen convergent li provoca gran inquietud.

Quart angle. Ha guanyat la llista legitimista de Carles Puigdemont, que reuneix candidats independents molt fidels a l’home de Brussel·les i a polítics més o menys fidels al PDECat. Junts per Catalunya, forta a les comarques interiors –molt forta a les comarques de vella tradició carlina–, gira al voltant del principi legitimista. Faci el que faci Puigdemont les pròximes setmanes, la coalició guanyadora no pot renunciar al legitimisme. No l’abando­narà i el projectarà en les eleccions municipals del 2019 (llistes de Junts a tots els muni­cipis). Aquest és ara el principal punt feble d’ERC. Esquerra no pot forçar ara una fatigosa ­repetició d’eleccions a Cata­lunya.