La massa

Des de fa uns dies, que es fan molt llargs i que encara tin­dran con­tinuïtat, els votants del referèndum de l’1 d’octu­bre som refe­rits com una “massa” en el judici con­tra els pre­sos polítics cata­lans que se cele­bra al Tri­bu­nal Suprem. Una “massa” amb cares d’odi, que insul­tava i es resis­tia vio­len­ta­ment als cos­sos poli­ci­als. Per molt que ho diguin i que hi insis­tei­xin, ens resulta estrany reconèixer-nos en aquesta “massa”, una defi­nició que pres­su­posa que els seus hipotètics mem­bres seguíem unes con­sig­nes com si fóssim xaiets. Una massa de xaiets adoc­tri­nats que, als llocs on els guàrdies civils i poli­cies naci­o­nals van acu­dir amb una volun­tat d’impe­dir la votació bran­dant les armes, va reac­ci­o­nar tirant coces com bèsties. Un dar­rere l’altre, sense con­tra­punt en cap dels indi­vi­dus d’aque­lla supo­sada “massa”, els tes­ti­mo­nis poli­ci­als van repe­tint les matei­xes parau­les. I cada dia es fa més evi­dent, encara que s’insis­teixi a negar-ho o no es vul­gui veure, que s’està jut­jant tots els que vam par­ti­ci­par en les pro­tes­tes del 20 de setem­bre i en el referèndum de l’1 d’octu­bre.

Tan­ma­teix, no sé per què ens ha d’estra­nyar que siguem refe­rits com una “massa”. Fa molt de temps que això és així. Els tes­ti­mo­nis poli­ci­als apor­ten una versió sim­ple i bar­ro­era del que hem pogut lle­gir en molts d’arti­cles (o hem pogut sen­tir a través dels comen­ta­ris de tants de ter­tu­li­ans, polítics i ciu­ta­dans) de cro­nis­tes i d’opi­na­dors que, posem per cas sig­ni­fi­ca­tiu, se n’han fotut de les mani­fes­ta­ci­ons de l’11 de setem­bre. Només hi veien que “tot­hom” duia una samar­reta amb el mateix color i feia unes matei­xes core­o­gra­fies. D’aquí sem­pre n’han deduït una sos­pi­tosa uni­for­mi­tat dels mani­fes­tants, a vega­des con­si­de­rats uns imi­ta­dors de la ico­no­gra­fia nazi, si no, sim­ple­ment, uns nazis. No ha interes­sat veure la diver­si­tat en aque­lla apa­rent homo­geneïtat. Tam­poc que els par­ti­ci­pants en l’1 d’octu­bre no ho van fer com una massa, sinó que cadas­cun va deci­dir indi­vi­du­al­ment for­mar part d’aque­lla acció col·lec­tiva... Passa que n’hi ha molts que pen­sen que els que van d’uni­forme són els altres i no un mateix. I això no va pels poli­cies, que almenys deuen saber que van uni­for­mats.