OPINIÓ
5 abril 2019 2.00 h

LA GALERIA

Borrell no es jubila

JOSEP M. SEBASTIAN
Ara sur­ten les traïcions i les veri­tats que es van ama­gar quan Franco es va per­pe­tuar

La majo­ria de la gent con­fessa que la política l’avor­reix. Lògic, acos­tu­mats com estàvem a una alter­nança entre dos par­tits que sem­blava que havia de durar per sem­pre. Ara, sem­bla més diver­tida. Els par­tits de dreta ja no bus­quen homes seri­o­sos i cir­cums­pec­tes com abans sinó que incor­po­ren a les seves llis­tes tore­ros i per­so­nat­ges tele­vi­sius, encara que sigui alguna víctima d’una tragèdia per­so­nal i de la por­no­gra­fia dels sen­ti­ments que prac­ti­quen els canals de tele­visió gene­ra­lis­tes. És clar que la pro­fes­si­o­na­lit­zació de la política ha impe­dit durant molts anys que cor­regués l’aire, fins al punt que les men­ti­des de la tran­sició va arri­bar un punt que sem­bla­ven ins­tal·lades per sem­pre. No ha estat així i ara sur­ten les traïcions i les veri­tats que es van ama­gar quan Franco es va per­pe­tuar en els des­cen­dents que fins ara tenien la pae­lla pel mànec. Gent que havia pre­si­dit el país ara fan el ridícul cada cop que obren la boca. Només cal fixar-se en Felipe González o José María Aznar. Dos per­so­nat­ges inútils per als qui ha pas­sat el seu temps i que es poden per­me­tre el luxe de fer el ridícul perquè la gent s’assa­benti que encara són vius. Més gro­tesc i patètic és el cas de l’actual minis­tre d’Afers Exte­ri­ors, Josep Bor­rell. Un home que a mit­jan anys noranta va gosar plan­tar cara a les vaques, lla­vors encara sagra­des, del Par­tido Soci­a­lista Obrero Español. Es va pre­sen­tar a unes primàries con­tra Joaquín Almu­nia, el can­di­dat esco­llit per les patums. Fins i tot va par­ti­ci­par en un cara a cara tele­vi­siu amb el seu rival asses­so­rat ni més ni menys que per Albert Boa­de­lla. El noi ja pro­me­tia. Va gua­nyar les primàries i va ple­gar poc després per un embo­lic de frau a Hisenda. La seva cur­tesa de mires no li va per­me­tre cali­brar bé a qui plan­tava cara. Tot el seu entu­si­asme es va trans­for­mar en una rancúnia malal­tissa con­tra els qui havia inten­tat fer fora del poder i que van aca­bar fotent-lo fora a ell. Ara, quan la reno­vació s’ha impo­sat per la pròpia inèrcia del relleu gene­ra­ci­o­nal, Bor­rell rea­pa­reix del bra­cet de Sánchez, més vell però amb la rancúnia intacta. S’ha de ser d’una fusta molt espe­cial per mos­trar-se com es va mos­trar davant un pres­tigiós entre­vis­ta­dor davant de tot Europa. Diuen que la ver­go­nya no ser­veix per res i s’ho ha aga­fat al peu de la lle­tra. Perquè se n’ha de tenir molt poca per fer el pape­rot que tots vam veure. Crec que només el tri­bu­nal que jutja Cata­lu­nya i algun torero de les llis­tes l’acon­se­gui­ran superar. I si no es vol jubi­lar, segur que Boa­de­lla li acon­se­guirà algun paper de pallasso.