Sorpresa

La Vanguardia en català | 05/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


Des de la talaia de la meva condició civil, sense cap remota intenció de tornar a la cleda política, m'ha sorprès justament la sorpresa, és a dir, la petita tempesta al vas d'aigua que és, sovint, la política catalana. La cosa ve a tomb d'un acte de demà: la conferència del candidat d'ERC ­Alfred Bosch al Nova Economia Fòrum, a l'hotel Palace de Barcelona. I l'enrenou no es dóna per la xerrada de l'Alfred, que conforma el ritual clàssic dels candidats en elec­cions, sinó per qui la presentarà, en aquest cas, ­servidora.

Per descomptat, es tracta d'un enrenou entre connaisseurs sobiranistes, sense cap altre abast que el propi de la xerrameca interna, però ha estat suficient per tenir-me una bona estona marejada, amb les preguntes ad hoc vagarejant pels virals previsibles. Que si es tractava de tornar a ERC i a la política, que què diria en Mas -com si en Mas hi tingués res a dir-, que si era alguna cosa contra Trias, que si havia canviat de jaqueta, que si tornava a la jaqueta antiga... I en la suma de tot, l'estranya convicció que hi havia alguna cosa per preguntar. Tanmateix, per què?, quina mena d'esquemes prefabricats ens porten a etzibar aquest tipus de preguntes? Som tan antics que necessitem encasellar-nos en partits i marques, per no sentir-nos insegurs com a poble? No hem d'incentivar, des de la societat civil, la unió de voluntats? Finalment, i la pregunta més estúpida: sorprèn que algú que defensa el procés català presenti un líder del procés català?

Etcètera.

En l'etcètera hi ha la fatiga. Primer perquè aquesta necessitat de classificar la nostra vida política en funció dels partits és símptoma d'una enorme pobresa col·lectiva. Segon perquè pensava, en la meva ingenuïtat, que la transversalitat era la gran conquesta del procés, i que malgrat les diferèn­cies ideològiques, ens unia la voluntat de canvi històric. I tercer, perquè aquest em sembla el mandat del carrer, expressat en manifestacions multitudinàries: la capacitat de crear grans complicitats en la defensa comuna de Catalunya. Aleshores? Sobra afegir la patològica tendència catalana a no entendre la llibertat indivi­dual i, per tant, posar etiquetes a qualsevol que expressa opinions pròpies.

Personalment, no hi ha gaire per explicar. Tinc en gran estima i respecte Alfred Bosch, participo de la convicció que ERC és fonamental en aquest procés, com ho és CDC; no em mou cap partit, sinó el compromís amb el meu país, i no estic per la ximpleria de posar peròs a les complicitats. Podria afegir, a més, que he conquerit l'envejable estatus de fer el que em dóna la gana, però seria sobrer. El cert és que el que em sorprèn a mi, en ple procés català, és que ens sorprengui que ens saltem les fronteres dels partits, i unim esforços, més enllà de diferèn­cies i mesquineses. Recordem que l'important no és només quants siguem, sinó com estarem d'units, els que serem.