El nou mapa de poder als ajuntaments que han deixat les municipals ha provocat un terratrèmol més gran del previst. Per molts motius i en diversos sentits. Com és que, tot i el triomf global, després de la nit electoral del 24-M, CiU ha viscut una forta turbulència, amb declaracions agressives contra l'alcaldessa electa, Ada Colau, i més pressions a ERC? Hi ha hagut, també, un rum-rum intern que insinuava la necessitat de desenterrar de nou la idea de la llista única i de si caldria replantejar-se la cita del 27-S. Tot això ha estat només per haver perdut Barcelona, la joia de la corona?
Barcelona és el cop més dur, evidentment, però mirant l'evolució del vot des del 1979 s'evidencien altres motius per a la preocupació a les files convergents. A les municipals, CiU va registrar el seu segon pitjor resultat, pel que fa a nombre de vots, des del 1979. Només en aquelles primeres eleccions als ajuntaments en la represa democràtica, quan encara el president Pujol no havia arribat a la Generalitat restaurada, CiU va tenir menys vots que ara (el 1979, 506.093 vots; ara, 668.892 vots). A partir de 1983, de seguida es dibuixa el mapa del bipartidisme –allò de tu a l'Ajuntament de Barcelona i jo a la Generalitat–, que perdurarà amb força els anys 80 i 90. El moment actual té semblances –de fons i de forma– amb el de finals dels 70 i potser per això aquests dies s'ha parlat d'una segona transició.
Els anys 90 són l'època daurada d'aquest bipartidisme, que ara tot just es comença a esquerdar a l'Estat espanyol, però que a Catalunya, en el tombant del 2000, ja es va anar esfilagarsant, fins avui. Ara agafen forma alternatives reals (joves o noves quant a les possibilitats de governar), tant en la banda del catalanisme convertit ja en sobiranista, com en el de les forces no independentistes o bé directament unionistes.
En les conteses municipals del 1987, 1991 i 1995 és quan el PSC i CiU assoleixen el més gran nombre de vots de tota la continuïtat històrica. Són anys en què el PSC i CiU neden en l'abundància: el PSC sobrepassa el milió de vots –a les municipals, ja el 1983, de seguida arrela la imatge dels socialistes com a força municipalista–, una xifra que queda a anys llum del resultat del 24-M (530.909 vots), el pitjor del PSC en unes municipals.
L'igualament de forces és més evident que mai. D'aquí l'inèdit de la situació i el neguit que ha corregut per diverses cases. El trencadís del resultat obliga a afinar la voluntat de pacte i els lideratges compartits. Aquest igualament s'aprecia també en la segona i tercera posicions. ERC va marcar el seu millor resultat en unes municipals quant a nombre de vots, i va quedar tot just 20.000 vots per sota del PSC, com a tercera força. Mai hi havia estat tan a prop. Però, a més, per primera vegada s'entreveu com un partit que pot posar en dubte la supremacia de CiU com a única propietària del discurs catalanista, ara independentista.
Després del 24-M, el sobiranisme s'inclina cap a l'esquerra i guanya presència a l'àrea metropolitana, a través del discurs social (via ERC i la CUP). És en aquesta zona on CiU recula. Tampoc s'ha d'oblidar que les municipals del 2011 estaven molt mediatitzades pel rebuig al tripartit i per un PSC en caiguda persistent. I això, entre altres coses, va catapultar CiU i va esborrar del mapa ERC. Cal afegir-hi que el fenomen de forces “doblades” per d'altres té lloc en els partits no sobiranistes: C's avança per la dreta el PP (tot i que ara fa 10 anys de la plataforma que hi donaria origen, no ha estat fins que el seu líder, Albert Rivera, ha fet les Espanyes que ha amenaçat el PP), i Podem, al qual se suma ICV amb fervor, avança per l'esquerra el PSOE.
S'ensuma un moviment tectònic que capgira la distribució tradicional de forces, tant en l'eix sobiranista com en l'eix dreta-esquerra. Una altra cosa és que la renovació sigui tan real com alguns la pinten. Just després del 24-M hi ha hagut moviments que farien pensar en una “tripartització” del panorama: CiU, acusant les esquerres d'un front contra Mas; les esquerres no sobiranistes, provant un bloc antidreta. Però l'etapa del tripartit sembla part del passat, veient les respostes que han donat a aquests blocs ERC i la CUP. Les declaracions d'Ada Colau dient que és una “aliada del procés independentista” han sacsejat una mica més el joc de confiances i desconfiances sobre el qual bascula el sobiranisme amb vista a la pròxima fita del 27-S. Les eleccions al Parlament són una altra cosa, sí, però aquestes municipals envien senyals inequívocs per a qui els vulgui llegir.
