'Cuarentañeros'

La Vanguardia en català | 05/06/2015 - 00:00h


Ignacio Martínez de Pisón


Als joves d'entre 30 i 39 anys el diccionari de la RAE els anomena treintañeros, i als vells d'entre 50 i 59 ens anomena cincuentones. Amb els que en tenen entre 40 i 49 podria oferir dues possibilitats, ­cuarentañeros i cuarentones, i així mantindria una certa ambigüitat: cua­rentañero seria aquell que, tenint la mateixa edat que el cuarentón, conservés una apa­rença i una actitud encara juvenils. El fet és que el primer mot no existeix a la RAE, i el segon sí, cosa que vol dir que per l'acadèmia espanyola la joventut es perd quan en fem quaranta. Però tot és relatiu. Ser president de govern amb quaranta-pocs anys és ser un president jove. L'Espanya democràtica té ­debilitat pels presidents ­cuarentañeros . Adolfo Suárez tenia 44 anys quan va guanyar les seves primeres eleccions generals, Felipe González 40 quan va guanyar les seves, i José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, 43. Només Mariano Rajoy, que va ­assumir el càrrec amb 56 anys, n'és una excepció. En altres institucions la tendència no és gaire diferent: també Carlos Garaikoetxea, José Antonio Ardanza i Juan José Ibarretxe van ser lehendakaris cuarentañeros , i Jordi Pujol, que tan gran em semblava llavors, no havia complert els cinquanta quan va accedir a la presidència de la Generalitat.

En espera de veure com queden els acords que aquests dies s'estan negociant, els resultats de les passades elec­cions municipals i autonòmiques certifiquen el final d'una generació que continuava activa des dels anys vuitanta. Vet aquí uns quants noms que tots tenim al cap: l'alcalde de Barcelona i exconseller i exdiputat Xavier Trias; l'ex-tantes coses Esperanza Aguirre; la presidenta d'Aragó i expresidenta del Congrés dels Diputats Luisa Fernanda Rudi; l'eterna alcaldessa de València Rita Barberá; la de Cadis, Teófila Martínez; el de Valladolid, Francisco Javier León de la Riva... Les seves biografies coincideixen almenys en un punt: un dia de fa uns trenta anys els van assignar per primera vegada un vehicle oficial, i així han continuat fins ara. Quants xofers i quants models de cotxe deuen haver vist jubilar-se ­mentrestant!

Però l'any electoral no ha fet més que començar, i és probable que la mateixa marea que ha enviat cap a casa a Esperanza Aguirre i Rita Barberá s'endugui altres peces en les convocatòries de tardor. Els candidats més il·lustres són Artur Mas i Mariano Rajoy, que formen part d'aquesta mateixa promoció de polítics dels vuitanta. Les seves circumstàncies actuals són anàlogues. L'un i l'altre estan deixant fets pols els seus respectius partits. L'un i l'altre s'aferren a fràgils taules de salvació: un procés secessionista que no té prou empenta i s'està escapant del control de Convergència, i una recuperació econòmica de què es parla a Televisió Espanyola, però que gairebé ningú no percep en la vida diària.

El rejoveniment de la classe política s'ha posat en marxa. Albert Rivera va ser imprudent quan, en plena campanya, va afirmar que el canvi polític només el podien encapçalar els espanyols nascuts en democràcia. És a dir, els que com ell encara no han fet els 37 anys: de cop despatxava els seus principals adversaris, de manera que ja només hauria de competir amb Pablo Iglesias, Alberto Garzón i uns quants més.

Aquestes eleccions ens han demostrat que de vegades el contrari del vell no és el jove sinó el nou: la septuagenària Manuela Carmena, previsible futura alcaldessa de Madrid, és nova sense ser jove. El que penalitza tota aquesta generació de dirigents que ara es ­jubila no és que tinguin, com Carmena, un passat, sinó que aquell passat hagi estat vinculat a l'exercici de la política en els anys de voladura contro­lada de l'Estat de benestar: alguna responsabilitat hi deuen tenir.

Però és veritat que novetat i joventut coexisteixen en la majoria dels que prendran el relleu. Vaig estar mirant l'edat mitjana dels membres de les executives dels principals partits. La més alta és la de les direccions del PP i Convergència, de 54 i 53 anys respectivament. La mitjana més baixa correspon a Podem, que coincideix amb l'edat de Pablo Iglesias, 36 anys. I a mig camí, amb una mitjana de 46 anys, hi ha les executives del PSOE i Ciutadans. A les portes d'un nou cicle polític, convé preguntar-se quines forma­cions han sabut situar-se més bé des del punt de vista de la (diguem-ne així) centralitat generacional.

Entre els partits dels cincuentones, que tenen l'arròs covat, i el dels trein­tañeros, que el tenen a foc viu però encara a mig fer, els cuarentones i cuarentañeros de PSOE i Ciutadans aspiren a assolir el punt de cocció ideal en el moment d'asseure's a la taula. La combinació PSOE-Ciutadans no és, segons les enquestes, entre les favorites de l'electorat, però falta saber si la política torna a ser cosa de cuarentañeros com a l'època de Suárez, González, Aznar i Zapatero.