D'un plebiscit a l'altre

COMENTARIS1

L'alambinada pregunta de la direcció d'Unió a la seva militància i l'esquiva posició que va adoptar Artur Mas al Parlament constitueix un altre episodi només apte per a processòlegs. Que el president afirmi que no hi ha res en la pregunta que contradigui el preacord firmat per CDC i ERC és un exercici de malabarisme circense. «El meu mal no vol soroll», deu pensar Mas, que prefereix no interferir públicament en el plebiscit intern a què se sotmetrà Duran Lleida el 14 de juny. Aquesta actitud de fer-se el sord confirma que té decidit convocar eleccions el 27-S, passi el que passi. Fixin-se que, l'endemà de les municipals, la Generalitat va posar en marxa la campanya Preparats, que ens convida a fer possible «una Catalunya millor». No se'ns subministra cap informació útil sobre els serveis públics com exigeix la llei de comunicació audiovisual, sinó només pura propaganda amb aroma secessionista. Ens ha costat a tots, això sí, més d'un milió d'euros en publicitat.

Que a Mas aparentment no sembli importar-li el que passa a Unió pot tenir bastant a veure amb la seva pròpia estratègia electoral. Es rumoreja que, a falta d'aquesta llista única amb què somiava, ja està treballant en una candidatura suprapartidista, transversal, en què les sigles de CDC quedin amagades, i l'únic que es posi en valor sigui la seva figura com a conductor del procés i garantia d'estabilitat davant un escenari polític tan imprevisible com fragmentat en el futur Parlament. Si el sector independentista d'UDC surt derrotat, sempre trobarà un raconet a la llista del president, i llavors els de Duran hauran de decidir si concorren pel seu compte el 27-S o es fonen en el no-res.

El problema per als uns i els altres és que l'eix social, que estava en letargia a Catalunya, s'està creuant amb el nacional i amenaça de desplaçar-lo. Ja ha succeït altres vegades en la història. A principis del segle XX, l'estratègia de la burgesia nacionalista es va veure soscavada per les lluites obreres i anarcosindicalistes. Ara al soberanisme se li entravessa la crua realitat d'una societat trencada per la pobresa, la precarietat laboral, la desocupació estructural i el deteriorament dels serveis públics.

El secessionisme a l'esquerra de Mas diu que combina els dos eixos, però la seva maniobra envoltant només obté carbasses. Davant les exigències formulades per Oriol Junqueras per entrar a governar a Barcelona, Ada Colau ha dit que no se sumarà a cap «full de ruta impropi» amb CDC. En aquesta nova fase de la política catalana, estar a favor del dret a decidir ja no significa res. Aviat apareixerà una Catalunya en Comú que afirmi ser aliada d'un procés que tingui per primer objectiu fer fora Mas. En efecte, el 27-S apunta que serà un plebiscit. Endevinin contra qui
.