LA CLAU

Enric Hernàndez

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Abraçades que maten

@Enric_Hernandez

Aquests bojos antisistema ara comminats a salvar els pressupostos i el procés són els mateixos a qui s'exalçava com a fraterns patriotes


DISSABTE, 4 DE JUNY DEL 2016 - 11:02 CEST

L'oficialisme independentista ha identificat una nova font dels seus mals. Com a boc expiatori no és ideal: ni viu a la capital del Regne ni vesteix toga constitucional. L'antagonista perfecte seria aquell que espoliés els catalans i esclafés amb ràbia les seves ànsies de llibertat; no és el cas. I tot i així s'ha convertit, per mèrits propis, en el dolent oficial del ‘momentum’ a ulls dels pròcers del sobiranisme. Companyes de la CUP, sigueu benvingudes al purgatori dels antipatriotes.

A diferència dels partits nascuts en platós televisius o alletats als despatxos del poder, la CUP no presumeix d'encarnar la 'nova política': acumula triennis treballant a peu de carrer i als ajuntaments. Va ser el cop de volant independentista de CDC del 2012 el que va obrir als anticapitalistes les portes del Parlament, que només un any abans havien envoltat. I la paternalista condescendència de la flota mediàtica almogàver, la que els va propulsar a les urnes el 27-S.

Els cupaires no han enganyat mai a ningú: lluiten per la independència per fer saltar pels aires un sistema que, segons ells, perpetua l'explotació de la classe treballadora per part de les oligarquies espanyola i catalana. Ni discursos ensucrats, ni independències de vellut: sense ruptura no hi haurà República catalana.

Malgrat els seus aïrats discursos i els seus postulats esquerrans, la jerarquia nacionalista va veure en la CUP un soci mal·leable, útil per ampliar la base social del procés i legitimar, de passada, la metamorfosi independentista de la força més sistèmica de l'autonomisme. Així creia Convergència segar l'herba sota els peus d'ERC, quan en realitat cavava la seva pròpia fossa. L'efusió d'Artur Mas amb David Fernàndez, la nit del 9-N, demostra que hi ha abraçades que maten.

Assilvestrats, però patriotes

Ara que les adulacions es tornen blasfèmies, i els copets, dagues, convé recordar que aquests bojos antisistema comminats a salvar els pressupostos i el procés pensen el mateix avui sobre la propietat privada, les okupacions i "les violències" que quan se'ls exalçava com a fraterns –encara que una mica assilvestrats– patriotes.